Consideracions ètiques i polítiques del cas Pujol

El passat 25 de juliol l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va confessar no haver declarat a Hisenda una herència de 4 milions d’euros durant trenta-quatre anys. Una confessió que, sumada a les investigacions a què està sent objecte i afegida a les causes obertes contra alguns dels seus fills, indueix l’existència d’una fortuna familiar d’origen il•lícit que mai no hauria estat gravada fiscalment.

El comportament de Pujol mereix ser criticat abastament i profundament. Siguin quins siguin els resultats judicials dels diversos processos en marxa, les accions o omissions de l’expresident no han estat gens honorables i, de moment, —i com a mínim— irregulars. Només el temps dirà si estem davant d’un altre cas de corrupció política, però, a dia d’avui, els indicis deixen entreveure molt més que un “pecat” puntual de frau fiscal.

No és fàcil criticar a qui ha estat president del país durant vint-i-tres anys i referent polític (en singular i en majúscules) del catalanisme conservador des del restabliment de la democràcia. Alguns sembla que renunciïn a fer-ho (com ens recorden certes emissions de TV3). Tanmateix, és del tot necessari si volem reduir el descrèdit de la política que s’ha estès en una ciutadania saturada de casos de corrupció i que exigeix —i no només “demana”— honestedat.

Com que Pujol no és Catalunya, no es pot dir que criticar-lo signifiqui ofendre el país. Avui molts s’animen a compartir aquest argument que fins no fa tant era del tot intolerable pel catalanisme hegemònic (i si no que els ho preguntin als fiscals Mena i Jiménez Villarejo, que van promoure la seva imputació en el cas Banca Catalana).

Ara, més que Pujol no e    quival a Catalunya, costa més entendre que el cas Pujol i la consulta del 9N són realitats diferents que és convenient no barrejar. Mentre uns fan servir el cas Pujol per a deslegitimar el referèndum a Catalunya, d’altres fan servir el referèndum per a explicar l’existència d’un “cas” Pujol. Uns volen cobrar-se la peça i fer descarrilar el procés sobiranista; els altres volen expiar el líder presentant la seva confessió com un sacrifici patriòtic davant la guerra bruta de l’Estat.

Instrumentalitzacions al marge, Pujol mereix ser criticat per allò que ha confessat (que precisament no és poc): que qui ha estat president d’un país durant més de vint anys admeti haver desatès voluntàriament les seves obligacions fiscals és gravíssim i pot ser rebutjat des de moltes perspectives. Aquí ens centrarem en algunes de les implicacions ètiques i polítiques que comporta la seva declaració.

Pujol ha mentit a la ciutadania durant trenta-quatre anys. I no es pot dir en el seu descàrrec que ho hagi fet per a protegir valors èticament superiors (com Fujimori, que va emparar les seves mentides en raons de seguretat nacional) o la seva intimitat (com va al•legar Clinton en l’afer Lewinsky). L’ex-Molt Honorable ha mentit als seus conciutadans mogut per l’ànim de lucre, per la voluntat d’engrandir el seu patrimoni. La seva ocultació ha suposat un cost i un greuge moral cap als que sí han complert amb les seves obligacions fiscals. En un assumpte d’importància cabdal per a qualsevol Estat (independent, confederal, federal o autonòmic), Pujol ha fallat als seus deures cívics d’una manera cínica, insolidària i barroera. El fins ara president de CIU va ser presentat durant anys com l’hàbil estadista que va fer possible l’assoliment de més recursos per a Catalunya.  Ara sabem que al mateix temps empobria el seu país i n’afeblia els serveis públics no tributant el que li corresponia. Però Pujol sempre podrà dir que no enganyava del tot, que ja ens ho estava dient des de feia temps. Si ens fixem en una conferència impartida el 2012 sota el títol “Ètica i política. Un binomi necessari i difícil”, el fundador de CDC ja avançava implícitament la dificultat del binomi aplicat al seu cas:

“Comprenc que la gent no tingui una bona idea dels polítics perquè en general no donen un bon exemple” […] “l’honestedat que se li ha d’exigir a un polític de vegades no és la mateixa que se li ha d’exigir a un ciutadà ras” […] “Hem de tenir present que un polític no pugui en un cas concret aplicar ben bé els principis ètics” […] “Hem tingut una actitud de fer coses que no podíem pagar al moment, que havíem de pagar en quaranta anys” […] “Perquè, és clar, si sempre haguéssim de dir la veritat en el sentit més estricte, a molts de nosaltres ens costaria fer tot el que hem de fer a la vida”.

Si analitzem la confessió de Pujol des d’una perspectiva política, la gravetat de l’assumpte augmenta sensiblement. El comportament de l’expresident planteja dubtes que amenacen la qualitat de la democràcia a Catalunya i que afecten seriosament el respecte, la dignitat i la credibilitat del President de la Generalitat com a primera institució del país. Algunes qüestions que suscita la seva declaració mai no podran ser esclarides en ser ja materialment impossible. D’altres, esperem que ho siguin el més aviat possible.

La qüestió principal té a veure amb els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya entre 1980 i 1999, és a dir, el període en què Pujol va ser cap de llista de CIU. Hagués obtingut aquesta força política sis victòries electorals (en vots i en escons) i tres majories absolutes si el seu líder hagués publicat la confessió del 25 de juliol com a mínim 15 anys enrere? Hauria castigat l’electorat de CIU una llista encapçalada per un altre candidat després d’una confessió com aquesta? Ja no serà possible saber-ho. Onze anys després de deixar el poder a la Generalitat i deu al partit, és fàcil per a CIU dissenyar un tallafocs que intenti neutralitzar “en diferit” els efectes electorals de la revelació. Tanmateix, no és un disbarat preguntar-se si l’ocultació de Pujol va alterar la competència electoral entre partits a Catalunya com a mínim entre la primera i la sisena legislatura. Aquesta circumstància representaria, en paraules de Ramon Miravitllas, biògraf de l’expresident, “un frau polític que recorda al frau esportiu que han suposat les victòries del ciclista Lance Amstrong”.

Una altra qüestió és si el cas Pujol és “un tema personal”, com afirma el president Mas, o forma part de quelcom de més recorregut, com per exemple, una trama de finançament il•legal de CDC basada en la percepció de comissions il•legals per adjudicar irregularment contractes públics. De fet, alguns indicis (com el cas de les ITV) i alguns precedents (com el cas Palau) apunten cap aquesta direcció.

La tercera qüestió que suscita la confessió de Pujol és la de si algú més del seu entorn polític coneixia la seves irregularitats fiscals o si fins i tot es tractava d’una pràctica tolerada i habitual a la cúpula de CDC. En aquest sentit, seria oportú confirmar si el president Mas, beneficiari d’un dipòsit de 500.000 euros que el seu pare tenia al paradís fiscal de Liechtenstein i que presumptament va ser regularitzat el 2010, està al corrent les seves obligacions fiscals.

En resum, la declaració de Pujol del 25 de juliol té conseqüències gravíssimes (ètiques i polítiques) que és convenient no minimitzar. El cas Pujol ha obert molts interrogants als quals caldrà donar resposta si es vol regenerar la democràcia a Catalunya i recuperar la malmesa confiança en les seves institucions polítiques.

Enric Miravitllas

Consideraciones éticas y políticas del caso Pujol

El pasado 25 de julio el presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, confesó no haber declarado a Hacienda una herencia de 4 millones de euros durante treinta y cuatro años. Una confesión que, sumada a las investigaciones a las que está siendo objeto y añadida a las causas abiertas contra algunos de sus hijos, induce la existencia de una fortuna familiar de origen ilícito que nunca habría sido gravada fiscalmente.
El comportamiento de Pujol merece ser criticado profundamente. Sean cuales sean los resultados judiciales de los diversos procesos en marcha, las acciones u omisiones del expresidente no han sido nada honorables y, de momento, -y como mínimo- irregulares. Sólo el tiempo dirá si estamos ante otro caso de corrupción política, pero, a día de hoy, los indicios dejan entrever mucho más que un “pecado” puntual de fraude fiscal.
No es fácil criticar a quien ha sido presidente del país durante veintitrés tres años y referente político (en singular y en mayúsculas) del catalanismo conservador desde el restablecimiento de la democracia. Algunos parece que renuncien a hacerlo (como nos recuerdan ciertas emisiones de TV3). Sin embargo, es del todo necesario si queremos reducir el descrédito de la política que se ha extendido en una ciudadanía saturada de casos de corrupción y que exige y no sólo “pide” – honestidad.

Como Pujol no es Cataluña, no se puede decir que criticarlo signifique ofender el país. Hoy muchos se animan a compartir un argumento que hasta no hace tanto era del todo intolerable para el catalanismo hegemónico (y si no que se lo pregunten a los fiscales Mena y Jiménez Villarejo, que promovieron su imputación en el caso Banca Catalana).
Ahora, más que Pujol no equivale a Cataluña, cuesta más entender que el caso Pujol y la consulta del 9N son realidades diferentes que es conveniente no mezclar. Mientras unos usan el caso Pujol para deslegitimar el referéndum en Cataluña, otros usan el referéndum para explicar la existencia de un “caso” Pujol. Unos quieren cobrarse la pieza y hacer descarrilar el proceso soberanista; los otros quieren expiar al líder presentando su confesión como un sacrificio patriótico ante la guerra sucia del Estado.
Instrumentalizaciones al margen, Pujol merece ser criticado por lo que ha confesado (que precisamente no es poco): que quien ha sido presidente de un país durante más de veinte años admita haber desatendido voluntariamente sus obligaciones fiscales es gravísimo y puede ser rechazado desde muchas perspectivas. Aquí nos centraremos en algunas de las implicaciones éticas y políticas que conlleva su declaración.
Pujol ha mentido a la ciudadanía durante treinta y cuatro años. Y no se puede decir en su descargo que lo haya hecho para proteger valores éticamente superiores (como Fujimori, que amparó sus mentiras en razones de seguridad nacional) o su intimidad (como alegó Clinton en el asunto Lewinsky). El ex-molt-honorable ha mentido a sus conciudadanos movido por el ánimo de lucro, por la voluntad de agrandar su patrimonio. Su ocultación ha supuesto un coste y un agravio moral hacia los que sí han cumplido con sus obligaciones fiscales. En un asunto de importancia capital para cualquier Estado (independiente, confederal, federal o autonómico), Pujol ha fallado a sus deberes cívicos de una manera cínica, insolidaria y burda. El hasta ahora presidente de CIU fue presentado durante años como el hábil estadista que hizo posible la consecución de más recursos para Cataluña. Ahora sabemos que al mismo tiempo empobrecía su país y debilitaba los servicios públicos no tributando lo que le correspondía. Pero Pujol siempre podrá decir que no nos engañaba del todo, que ya nos lo estaba diciendo desde hacía tiempo. Si nos fijamos en una conferencia impartida en 2012 bajo el título “Ética y política. Un binomio necesario y difícil “, el fundador de CDC ya avanzaba implícitamente la dificultad del binomio aplicado a su caso:
“Comprendo que la gente no tenga una buena idea de los políticos porque en general no dan un buen ejemplo” […] “la honestidad que se le debe exigir a un político a veces no es la misma que se le ha exigir a un ciudadano raso “[…]” Debemos tener presente que un político no pueda en un caso concreto aplicar exactamente los principios éticos “[…]” Hemos tenido una actitud de hacer cosas que no podíamos pagar al momento, que teníamos que pagar en cuarenta años “[…]” Porque, claro, si siempre tuviéramos que decir la verdad en el sentido más estricto, a muchos de nosotros nos costaría hacer todo lo que tenemos que hacer a la vida “.
Si analizamos la confesión de Pujol desde una perspectiva política, la gravedad del asunto aumenta sensiblemente. El comportamiento del ex plantea dudas que amenazan la calidad de la democracia en Cataluña y que afectan seriamente el respeto, la dignidad y la credibilidad del President de la Generalitat como primera institución del país. Algunas cuestiones que suscita su declaración nunca podrán ser esclarecidas al ser ya materialmente imposible. Otras, esperamos que lo sean lo antes posible.

La cuestión principal tiene que ver con los resultados de las elecciones al Parlamento de Cataluña entre 1980 y 1999, es decir, el período en que Pujol fue cabeza de lista de CIU. Hubiera obtenido esta fuerza política seis victorias electorales (en votos y en escaños) y tres mayorías absolutas si su líder hubiera publicado la confesión del 25 de julio al menos 15 años atrás? Habría castigado elelectorado de CiU una lista encabezada por otro candidato tras una confesión como ésta? Ya no será posible saberlo. Once años después de dejar el poder en la Generalitat y diez en el partido, es fácil para CIU diseñar un cortafuegos que intente neutralizar “en diferido” los efectos electorales de la revelación. Sin embargo, no es un disparate preguntarse si la ocultación de Pujol alteró la competencia electoral entre partidos en Cataluña como mínimo entre la primera y la sexta legislatura de CiU. Esta circunstancia representaría, en palabras de Ramón Miravitllas, biógrafo del ex presidente, “un fraude político que recuerda al fraude deportivo que han supuesto las victorias del ciclista Lance Amstrong”.

Otra cuestión es si el caso Pujol es “un tema personal”, como afirma el presidente Mas, o forma parte de algo de más recorrido, como por ejemplo, una trama de financiación ilegal de CDC basada en la percepción de comisiones ilegales para adjudicar irregularmente contratos públicos. De hecho, algunos indicios (como el caso de las ITV) y algunos precedentes (como el caso Palau) apuntan hacia esta dirección.
La tercera cuestión que suscita la confesión de Pujol es la de si alguien más de su entorno político conocía sus irregularidades fiscales o si incluso se trataba de una práctica tolerada y habitual en la cúpula de CDC. En este sentido, sería oportuno confirmar si el presidente Mas, beneficiario de un depósito de 500.000 euros que su padre tenía en el paraíso fiscal de Liechtenstein y que presuntamente fue regularizado en 2010, está al corriente sus obligaciones fiscales.

En resumen, la declaración de Pujol del 25 de julio tiene consecuencias gravísimas (éticas y políticas) que es conveniente no minimizar. El caso Pujol ha abierto muchos interrogantes a los que habrá que dar respuesta si se quiere regenerar la democracia en Cataluña y recuperar la maltrecha confianza en sus instituciones políticas.

Enric Miravitllas