Jerusalem es crema: “una ciutat, dues capitals”

Jerusalem es crema. Des de fa ja quatre mesos una onada de disturbis ha arrasat Jerusalem Oriental i, a aquestes alçades, ningú no pot predir on ens conduirà. Aquest aixecament posseeix característiques molt particulars: és espontani, no té lideratge i està dirigit gairebé exclusivament per adolescents i joves que no arriben als vint anys. Tot va esclatar el 3 de juliol amb el brutal assassinat de Mohammad Abu Khder, un jove de setze anys, i va cobrar dimensions descomunals durant la guerra a Gaza. Des d’aleshores la violència s’ha estès per tot Jerusalem Oriental i la maldestra reacció israeliana, basada sola i exclusivament en l’ús de força policial, incrementada per una sèrie de pèssimes decisions governamentals -com permetre que els colons s’apropiïn d’edificis al barri de Silwan o, el que és molt més perillós, permetre l’entrada de jueus nacionalistes a l’Esplanada de les Mesquites durant les festes hebrees d’octubre-, van alimentar les flames fins a un punt que ningú sap ara com contenir. Una bona descripció dels esdeveniments es pot llegir a Al-Monitor. Si bé no podem predir com acabarà tot aquest procés, els efectes parcials d’aquest aixecament ja són evidents: la fórmula “Jerusalem, capital eterna i unificada d’Israel”, ha col·lapsat, fracassat, rotundament. L’únic problema és que el govern israelià encara no se n’ha adonat.

La reacció israeliana ha estat molt severa i exagerada. Es deu al fet que els joves insurgents han desafiat el govern israelià atemptant contra l’autoritat, mentre que per al govern israelià l’estabilitat de les seves institucions depèn de la recomposició de la seva imatge d’autoritat i del restabliment de l’equilibri de forces entre israelians i palestins. L’objectiu de la repressió no és restablir l’ordre, sinó restituir la por i tornar a gravar en la carn dels palestins el preu que han de pagar per desobeir les regles israelianes i gosar desafiar la seva autoritat. Aquestes batudes, que encaixen dins del que podria qualificar-se com a actes de terror estatal, han inclòs arrestos multitudinaris, inundar els carrers de quantitats sense precedents de gasos lacrimògens i fluids nauseabunds, demolicions d’habitatges, confiscació de vehicles per deutes a institucions estatals, clausura de comerços i fustigar als pares de família per obligar-los a refrenar els seus fills, perquè en cas contrari hauran de pagar multes personals cada vegada que els seus fills es manifestin. Tornem-ho a recalcar: l’objectiu de les batudes no és restablir l’ordre, ja que és d’esperar que amb les properes pluges dels disturbis s’aniran desgastant per si sols, sinó restituir la por, pedra angular de tot sistema totalitari.

Però tot i que la policia aconseguís reprimir aquest aixecament, el desgastat mantra que Israel repeteix des de l’annexió de Jerusalem Oriental el 1967, la “Jerusalem unificada”, ha perdut vigència. Avui dia no cal ser un “esquerranista” per reconèixer que Jerusalem està més dividida que mai, que els murs invisibles entre les dues parts de la ciutat són més alts que els que abans dividien la ciutat i que els residents palestins no estan disposats a viure tota la vida sota les botes de l’ocupació israeliana. El que és paradoxal és que durant 65 anys Israel ha fet tot el possible perquè aquest model no funcioni. Polítiques municipals discriminatòries, humiliacions i aberracions sistemàtiques són el caldo de cultiu en el qual van créixer els joves que en aquests precisos moments estan apedregant tots els símbols de sobirania israeliana que es creuen en el seu camí. Aquest esclat era d’esperar. Tots aquells que coneixen la realitat en el terreny sabien que era cosa de temps que es produís l’explosió: massa piròmans vaguen per aquesta ciutat com per poder evitar-ho. Els últims esdeveniments a l’Esplanada de les Mesquites, o la Muntanya del Temple com l’anomenen els israelians, han agregat al conflicte polític una dimensió religiosa implacable. En altres ocasions ja he escrit que Jerusalem és una “no-ciutat”, per falta de denominador comú entre els seus habitants i l’excessiva politització de les relacions humanes. En un clima tan tens no es pot constituir una ciutat sana, un espai en el qual hi hagi un mínim sentiment de pertanyença i solidaritat. És per això que el model de “la ciutat unificada” no té futur i si puntualment les forces policials aconseguissin restaurar l’ordre, no hi ha dubte que tornarà a esclatar.

Jerusalem ha de dividir-se indefectiblement i el més aviat possible. Donada la complexitat de l’entramat espacial, aquesta divisió requereix un alt grau de creativitat i bona voluntat. Les dues parts de la ciutat estan tan entrellaçades que és gairebé impossible dividir-les territorialment i no hi ha manera de traçar una línia divisòria coherent. És per això que la solució passa per una divisió funcional de la ciutat, és a dir, la creació de dues municipalitats en un mateix espai territorial: la part occidental es constituiria a la capital de l’Estat d’Israel, mentre que la part oriental es constituirà en capital de l’Estat Palestí, quan es constitueixi, i les dues capitals compartiran una ciutat unificada, sense fronteres ni muralles que separin les seves dues parts. Aquest model organitzatiu pot semblar irrealitzable a primera vista. Efectivament, és complex i tampoc hi ha antecedents de ciutats binacionals, en les quals funcionin dues capitals per a dues nacions. Però el fet que no hi hagi precedents no vol dir que la idea sigui il·lusa o impossible d’executar. Partint de la base que no hi ha una altra solució factible, hem de mobilitzar totes les nostres energies i creativitat perquè aquesta fórmula sigui viable.

Però tal com hem dit al principi, el govern israelià encara no s’ha adonat que la ciutat ha de ser dividida. Per a això necessitem, tal com venim repetint ja fa molt, l’ajuda de la comunitat internacional. El futur de Jerusalem és un tema massa important per deixar-lo en mans dels polítics israelians.

Meir Margalit
Doctor en Història, resident a Jerusalem i militant del moviment per la pau israeliana.
(Aquest article ha estat cedit pel seu autor a la revista SINPERMISO i a l’Escola de Pensament Crític)

Anuncis

Margalit: “La comunitat internacional en aquest moment ha de donar suport a Abu Mazen i pressionar obertament Israel”

Meir Margalit és activista per la pau al Pròxim Orient i membre del partit progressista israelià Meretz. Sionista convençut fins a la Guerra del Yom Kippur on va ser ferit (1973), amb els anys Margalit s’ha convertit en membre destacat del moviment pacifista israelià. És fundador del Center for Advancement for Peace Initiatives (CAPI), organització amb la qual treballa per a la creació d’un futur Ajuntament palestí a Jerusalem Oriental. Quan se li pregunta sobre el conflicte Israel-Palestina, Margalit no es mossega llengua.

Dos mesos després de l’Operació Marge Protector, com valora l’opinió pública israeliana els resultats de la invasió?

La societat israeliana està confosa. És clar que l’operació no ha acabat amb un clar triomf israelià i que una milícia amb armament primitiu ha aconseguit posar en escac l’exèrcit més poderós d’Orient Mitjà. La major part de la societat sosté que l’atac era imprescindible i justifica els bombardejos, però comença a preguntar-se què passarà d’ara endavant i no té resposta. La crítica va dirigida cap al govern i la manca d’objectius estratègics a llarg termini.

I sobre els 2.100 civils palestins morts?

Els 2.100 civils morts no afligeixen massa la societat israeliana, encara que molesta una mica (i repeteixo: “una mica”) el fet que 500 d’ells hagin estat nens. Jo diria que, en general, Israel ha perdut la sensibilitat humana i també la vergonya. El que anys enrere produïa algun tipus de malestar o remordiment de consciència ja no existeix, fruit d’un procés sistemàtic de demonització de Hamàs.

Arribaran a un acord israelians i palestins per a l’aixecament progressiu del bloqueig a Gaza i la interrupció permanent del llançament de coets i míssils?

En aquest punt dels contactes (contactes —i no negociacions—) sembla que efectivament s’arribarà a algun acord amb Hamàs basat en l’obertura del bloqueig a canvi del desarmament de la franja de Gaza. Aquest desarmament és clarament un bluf ja que és impossible la monitorització, però Israel el presentarà com un èxit propi.

Hem d’esperar més invasions a Gaza en els propers anys?

Em temo que sí. És d’esperar que hi hagi més invasions pel fet que sempre hi haurà algun minigrup terrorista que llanci míssils i perquè a Israel hi ha massa militars que s’han quedat frustrats amb els resultats de la guerra i que voldrien una nova invasió per, com a mínim, millorar la seva imatge.

Està preocupat Netanyahu per l’acord d’unitat entre Fatah i Hamàs?

L’acord d’unitat entre Fatah i Hamàs és un cop baix al govern israelià ja que desactiva un dels arguments més potents que tenia Israel per evitar les negociacions: l’argument que Abu Mazen no representa el poble palestí sinó tan sols a una part d’ell. Ara Netanyahu haurà de buscar noves excuses.

Quin és el principal obstacle que existeix ara mateix perquè israelians i palestins tornin a negociar un acord de pau que posi fi a 66 anys de conflicte?

El principal obstacle perquè palestins i israelians acabin amb el conflicte es diu Bibi [Netanyahu]. Tenim un dels governs més dretans de la història d’Israel que clarament no està disposat a tornar ni un centímetre del territori ocupat als palestins. Sense la retirada dels Territoris Ocupats no hi ha base per arribar a cap acord.

És materialment possible una retirada dels assentaments israelians de Cisjordània?

Els assentaments a Cisjordània estan formats per colons econòmics —aquells que viuen als Territoris Ocupats perquè és més barat aconseguir casa a Cisjordània que a l’interior d’Israel—i colons ideològics. Els colons econòmics tornarien corrents a Israel si se’ls oferís una indemnització que els permetés comprar una casa similar a Israel. No obstant això, no serà fàcil evacuar els colons ideològics, encara que tampoc cal perquè poden quedar-se a les seves colònies sota bandera palestina. Tal com hi ha palestins que viuen a Israel, hi pot haver israelians que resideixin a Palestina.

Quina solució és més factible, la d’un sol Estat o la de dos?

Ara per ara la solució de dos Estats és encara factible, malgrat que no sé durant quant de temps més aquesta resposta seguirà sent rellevant. La solució d’un Estat binacional és ideal però no és viable en aquest moment històric.

Què suposarà el reconeixement de Palestina com un Estat per part de Suècia?

El reconeixement de Suècia és sobretot l’inici d’una allau. Ja hem vist que el Parlament britànic també ha seguit els seus passos. Ja és hora que tots els països europeus facin el mateix.

Quin paper ha jugat l’administració Obama a l’Orient Mitjà fins avui? 

L’administració Obama és la gran decepció del moviment pacifista israelià, malgrat que ha aconseguit moderar les polítiques israelianes. Sense Obama Israel hagués comès més violacions de la llei internacional.

Què hauria de fer la comunitat internacional per impulsar la pau amb alguna garantia d’èxit?

La comunitat internacional en aquest moment ha de donar suport a la iniciativa d’Abu Mazen i pressionar obertament a Israel, particularment en l’àmbit econòmic. Israel no té incentius per canviar les seves polítiques colonitzadores perquè el món occidental no es rebel·la i indirectament els dóna suport. Cal retirar aquest recolzament i fer que Israel pagui un preu per la seva política.

Enric Miravitllas

Margalit: “La comunidad internacional en este momento debe apoyar a Abu Mazen y presionar abiertamente a Israel”

Meir Margalit es activista por la paz en Oriente Próximo y miembro del partido progresista israelí Meretz. Sionista convencido hasta la Guerra del Yom Kippur en la que fue herido (1973), con los años Margalit se ha convertido en miembro destacado del movimiento pacifista israelí. Es fundador del Center for Advancement for Peace Initiatives (CAPI), organización con la que trabaja para la creación de un futuro Ayuntamiento palestino en Jerusalén Oriental. Cuando se le pregunta sobre el conflicto Israel-Palestina, Margalit no se muerde lengua.

Dos meses después de la Operación Margen Protector, ¿cómo valora la opinión pública israelí los resultados de la invasión?

La sociedad israelí está confundida. Está claro que la operación no ha concluido con un claro triunfo israelí y que una milicia con armamento primitivo ha logrado poner en jaque al ejército más poderoso de Oriente Medio. La mayor parte de la sociedad sostiene que el ataque era imprescindible y justifica los bombardeos, pero comienza a preguntarse qué sucederá de aquí en adelante y no tiene respuesta. La crítica va dirigida hacia el gobierno y la falta de objetivos estratégicos a largo plazo.

¿Y sobre los 2.100 civiles palestinos muertos?

Los 2.100 civiles muertos no afligen demasiado a la sociedad israelí, aunque molesta un poco (y repito: “un poco”) el hecho de que 500 de ellos hayan sido niños. Yo diría que, en general Israel ha perdido la sensibilidad humana y también la vergüenza. Lo que años atrás producía algún tipo de malestar o remordimiento de conciencia ya no existe, fruto de un proceso sistemático de demonización de Hamás.

¿Llegarán a un acuerdo israelíes y palestinos para el levantamiento progresivo del bloqueo en Gaza y la interrupción permanente del lanzamiento de cohetes y misiles?

A estas alturas de los contactos (contactos —y no negociaciones—) parece ser que efectivamente se llegará a algún acuerdo con Hamás basado en la apertura del bloqueo a cambio del desarme de la franja de Gaza. Este desarme es claramente un bluf ya que es imposible monitorearlo, pero Israel lo presentará como un logro de su parte.

¿Debemos esperar más invasiones a Gaza en los próximos años?

Me temo que sí. Es de esperar que haya más invasiones por el hecho de que siempre habrá algún minigrupo terrorista que lance misiles y porque en Israel hay demasiados militares que se quedaron frustrados con los resultados de la guerra y que quisieran una nueva invasión para mejorar por lo menos su imagen.

¿Está preocupado Netanyahu por el acuerdo de unidad entre Fatah y Hamás?

El acuerdo de unidad entre Fatah y Hamás es un golpe bajo al gobierno israelí ya que desactiva uno de los argumentos más potentes que tenía Israel para evitar las negociaciones: el argumento de que Abu Mazen no representa al pueblo palestino sino tan sólo a una parte de él. Ahora Netanyahu deberá buscar nuevas excusas.

¿Cuál es el principal obstáculo que existe ahora mismo para que israelíes y palestinos vuelvan a negociar un acuerdo de paz que ponga fin a 66 años de conflicto?

El principal obstáculo para que palestinos e israelíes acaben con el conflicto se llama Bibi [Netanyahu]. Tenemos uno de los gobiernos más derechistas de la historia de Israel que claramente no está dispuesto a devolver ni un centímetro del territorio ocupado a los palestinos. Sin la retirada de los Territorios Ocupados no hay base alguna para llegar a ningún acuerdo.

¿Es materialmente posible una retirada de los asentamientos israelíes de Cisjordania?

Los asentamientos en Cisjordania están compuestos por colonos económicos —aquellos que viven en los Territorios Ocupados porque es más barato conseguir casa en Cisjordania que dentro de Israel— y colonos ideológicos. Los colonos económicos volverían corriendo a Israel si se les ofreciera una indemnización que les permitiera comprar una casa similar en Israel. Sin embargo, no será fácil evacuar a los colonos ideológicos, aunque tampoco es necesario dado que pueden quedarse en sus colonias bajo bandera palestina. Del mismo modo que hay palestinos que viven en Israel, puede haber israelíes que residan en Palestina.

¿Qué solución es más factible, la de un Estado o la de dos?

Hoy por hoy la solución de dos Estados es todavía factible, aunque no sé durante cuánto tiempo más esta respuesta seguirá siendo relevante. La solución de un Estado binacional es ideal pero no es viable en este momento histórico.

¿Qué puede suponer que Suecia reconozca a Palestina como Estado?

El reconocimiento de Suecia es sobre todo el inicio de una avalancha. Ya hemos visto que el Parlamento británico también ha seguido sus pasos. Ya es hora de que todos los países europeos hagan lo mismo.

¿Qué papel ha jugado la administración Obama en Oriente Medio hasta hoy?

La administración Obama es la gran decepción del movimiento pacifista israelí, pero aun con eso y con todo ha conseguido moderar las políticas israelíes. Sin Obama Israel hubiera cometido más violaciones de la ley internacional.

¿Qué debería hacer la comunidad internacional para impulsar la paz con alguna garantía de éxito?

La comunidad internacional en este momento debe apoyar la iniciativa de Abu Mazen y presionar abiertamente a Israel, en particular en el área económica. Israel no tiene incentivos para cambiar sus políticas colonizadoras porque el mundo occidental no se rebela e indirectamente las apoya. Hay que retirar este apoyo y hacer que Israel pague un precio por su política.

Enric Miravitllas

Gaza, still

It is hard to believe that the kidnapping and murder of three settlers in the West Bank can lead to a military operation with such a collective punishment on the civil population of the Gaza Strip. No one can buy it. There is no justification for the murder of a hundred Palestinians for each Israeli, most of them civilians and kids. There is no justification considering the real causes either, such as a direct attack on the unity Government agreed by Hamas and Al Fatah, jeopardizing the never-ending peace talks and probably a long list of other political reasons; but still we see the leaders of the USA and the EU dance in equidistance between Israel and Palestine, avoiding critics on disproportion in the use of force and the total lack of respect towards war laws. Because, in a civilized world, even war has boundaries, red lines nobody should cross in order to keep humane.

The firing of rockets to Israeli soil must be condemned and Israel deserves to live in peace, which is not neutrality but rejection of any kind of violence against civil population. Violence is never the answer, until the rest of political actions have failed. Military operations backed by the UN Security Council (not NATO) are out of the question since the USA will always veto an armed intervention in Israel. Political agreements will not be reached in the short term with the actual hawks in charge on both sides of the conflict.

You can’t defend yourself when you are militarily occupying someone else’s land (Noam Chomsky). Yet, it is so clear, despite what we hear every now and then from American and European Institutions, that Israel is deliberately attacking the Gaza Strip to obtain political goals, with no respect to the civil population and civil targets such as hospitals. And it will continue attacking until occupation ends. Notwithstanding the group of Israelis and Jews around the world opposing the military occupation and the Gaza massacre is more and more visible every day, the emergency situation for thousands of Palestinians cannot wait for these voices to provoke a radical change. What can be done then? What the world did against apartheid in South Africa, boycotting a country that has a two-plate system, roads only for Israelis and other measures with the only purpose of segregating two types of people living in the same territory. Besides the massive killing in the occupied Gaza Strip, this would be enough.

It is time to join the “Boycott, Divestment and Sanctions (BDS) campaign, which uses economic and political pressure on Israel to comply with the stated goals of the movement: the end of Israeli occupation and colonization of Palestinian land, full equality for Arab-Palestinian citizens of Israel, and respect for the right of return of Palestinian refugees”(1). It is time for the EU and the member States to follow the lead of Chile, which has suspended trade talks with Israel over Gaza bombing and suspend trade special agreements until Israel ends the occupation. It is time to cut off business, cultural cooperation and any way of support to a State, the state of Israel, that forgot what is to be massacred with no mercy. And it is time for the Nobel Peace Prize Barack Obama to earn that Prize and not to feel ashamed every time he remembers his speech on peace and understanding of the Arab World in Cairo, called A New Beginning. Starting when?

David de la Torre

(1) Wikipedia: Boycott, Divestment and Sanctions