Per què és desitjable pagar impostos?

No és estrany identificar en una conversa qualsevol afirmacions contra la voracitat recaptatòria tals com “jo no vull pagar (més) impostos”. I menys en època de consolidació fiscal. Si es tracta d’equilibrar els pressupostos públics, els catalans prefereixen retallar la despesa pública (41,9%) abans que apujar els impostos (35,1%)[1].  El sorprenent és comprovar com persones de rendes baixes i nul o mínim  patrimoni reprodueixen sentències similars, mostrant el seu suport de forma genèrica a la reducció d’impostos.

Les classes populars i mitjanes  han incorporat demandes al sistema polític que entren en contradicció amb els seus interessos. La de minimitzar el pagament d’impostos n’és un exemple, però n’hi ha d’altres, com l’aspiració de reduir els mitjans humans i materials de l’Administració Pública. A través d’un procés d’assimilació complex, sectors populars de la societat han incorporat una reivindicació pròpia de les elits econòmiques i financeres. Per què ho han fet?

Una causa que cal descartar de principi, i que justificaria aquesta aversió als tributs, seria l’existència d’un nivell d’impostos elevat.  La pressió fiscal –el percentatge que mesura el total d’impostos recaptats sobre el PIB– és a Espanya inferior a la mitjana de l’OCDE (31,7% front 33,9%). Una taxa que es troba molt lluny dels estats que més graven els seus ciutadans, com Dinamarca (48.2%) o Suècia (45.8%), i que s’ha mantingut en nivells similars des de 1995[2].

L’existència d’una “il.lusió monetària” justifica en part les opinions contràries als tributs de les classes populars. Els ciutadans amb ingressos baixos o mitjans perceben erròniament que pagar menys impostos significa suportar menys costos i tenir més renda disponible. Tanmateix, la percepció segons la qual “si tributo menys sóc més ric” és fictícia perquè no té en compte que els impostos serveixen per finançar serveis públics. Si aquests no existeixen, el ciutadà no té més alternativa que recórrer al sector privat per a proveir-se’ls. Una opció que implica pagar comparativament més que via impostos. El cost mitjà de la provisió de serveis públics com l’educació o la sanitat decreix a mesura que s’incrementa el nombre d’usuaris-contribuents, per efecte de les economies d’escala.

Una altra causa de l’aversió als tributs és la confusió terminològica entre impostos progressius  i no progressius. La ciutadania ha estigmatitzat els tributs en general (com han fet tradicionalment les elits econòmiques i financeres), sense fer distincions entre els que graven proporcionalment més a les rendes més altes i els que graven igual qualsevol nivell de renda. En aquesta generalització, IRPF i IVA van a parar al mateix sac: el valor redistributiu dels impostos progressius, que a més de finançar serveis públics i prestacions socials suposen una transferència de renda de les capes socials altes a les baixes, queda diluït. Només un 8,7% de ciutadans consideren que els impostos són un mitjà per distribuir millor la riquesa.

Tanmateix, la causa principal de l’estigmatització dels tributs per les classes populars i, per tant, de l’assimilació d’un posicionament polític contrari als seus interessos, és la percepció que existeix un “campi qui pugui” en matèria tributària. El 84,1% de ciutadans considera que a Espanya existeix molt o bastant frau fiscal[3]. Una impressió ben fonamentada si atenem als informes que situen a Espanya com la desena potència mundial en evasió tributària (la pèrdua d’ingressos a les arques públiques s’estima en 107.350 milions de dòlars) i la quarta en economia submergida (22,5% del PIB) [4]. La magnitud del frau, que la ciutadania atribueix principalment a empreses, partits polítics i als “rics i poderosos”, ha arrelat la percepció que els impostos no es cobren amb justícia. Vuit de cada deu persones considera que “no paguen més els que més tenen” i sis de cada deu entenen que les administracions combaten poc o gens el frau fiscal[5]. Sembla, per tant, que la major part de la ciutadania hauria de ser favorable a una major progressivitat del sistema tributari i a un major control de l’evasió d’impostos. En canvi, no ho és. S’ha estès la visió que si les elits no tributen tampoc ho han de fer les classes populars. Una opinió que afavoreix la tolerància sobre males conductes fiscals que debiliten l’estat del benestar i impedeixen la redistribució de la riquesa. És el moment d’explicar per què es desitjable pagar més impostos progressius i controlar el frau.

Enric Miravitllas

Anuncis