I les nenes refugiades?

La majoria de nenes que viatgen soles per buscar una altra vida a Europa mai arriben al seu destí.

Anuncis

¿Y las niñas refugiadas?

Josh-Zakary_17_09_15_Viena-300x242

Foto: Josh Zakary

La mayoría de niñas que viajan solas para buscar otra vida en Europa jamás alcanzan su destino. Esta es la escalofriante conclusión a la que ha llegado en Bruselas la comisión Libe, de libertades Civiles, Justicia y Asuntos de Interior.

“Las niñas desaparecen por el camino y no sabemos cómo”, afirmó el portavoz de esta comisión del Parlamento Europeo después de presentar dos estudios acerca de las políticas, prácticas y datos  sobre menores no acompañados en los estados miembros. “Sí sabemos que los niños y las niñas salen de sus países en una proporción de mitad y mitad, pero en la práctica aquí solo llegan niños”.

Funcionarios europeos se extrañan del nulo eco mediático de ambos estudios desde que los datos comenzaron a divulgarse en la sesión del 16 de julio. La comisión apunta la posibilidad de que los menores caigan en redes de trata de seres humanos y en tramas específicas de proxenetismo.

Representantes de Sverige Demokraterna (SD), el pujante partido de ultraderecha sueco, negaron la fiabilidad de los estudios y aseguraron en la comisión que el auténtico problema reside en las artimañas de muchos mayores de edad para dar el salto al norte. Según SD, jóvenes que rebasan los 21 años se deshacen de sus pasaportes antes de pisar Europa y declaran ser menores para así ser acogidos obligatoriamente.

Ramon Miravitllas

Tres preguntes sobre la campanya “Catalunya amb els refugiats”

nouscatalansDivendres de la setmana passada vaig rebre diversos missatges de whatsapp on se m’informava d’una recollida “massiva” de material per als refugiats a Europa Central. Suposo que no vaig ser l’únic. En aquest missatge, de to benintencionat però amb deficiències impròpies d’una acció d’ajuda humanitària, se m’instava a portar tendes de campanya, sacs, mantes, anoracs i botes per protegir del fred a nenes i nens, àvies i avis, mares i pares, a l’antiga fàbrica Fabra i Coats de Barcelona.

Vuit dies després, havent descobert més detalls del qui i del com d’aquesta campanya anomenada “Catalunya amb els refugiats”, em vénen al cap tres preguntes:

1. Per què en els whatsapp s’amagava el nom del promotor de la iniciativa, la Fundació Nous Catalans? Els missatges feien una referència genèrica als impulsors, “deu entitats, socials, culturals i ONG”, sense revelar-ne els noms. Una opacitat que, si bé no es pot fer extensiva a la pàgina web de la campanya, no és aliena al funcionament d’aquesta fundació vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que va amagar la seva existència al Tribunal de Comptes, mentre que la Sindicatura – que sí que ha pogut revisar la seva comptabilitat- l’ha advertida sobre la manca de transparència. No en va, l’administrador de Nous Catalans és Andreu Viloca, extresorer de CDC, detingut el passat 21 d’octubre per presumpte finançament il·legal d’aquesta força política.

2. Per què la campanya no estava coordinada amb les entitats que es dediquen a aquests temes? Sorprèn que una acció humanitària que es diu “Catalunya  amb els refugiats” es faci al marge de les dues plataformes catalanes que apleguen major nombre d’entitats que treballen en aquests temes, això és, amb persones refugiades o en temes de cooperació internacional: la Xarxa Asil.Cat (formada per 7 associacions) i Lafede.cat (que en té 114). Però encara és més sorprenent que entre les 10 associacions que participaven en l’acció (1) només n’hi hagués una amb experiència en ajuda humanitària o en cooperació per al desenvolupament: Barcelona Acció Solidària, entitat que arrossega greus problemes de finançament des de 2011 arran del segrest de dos dels seus cooperants. Tanmateix, la descoordinació no s’atura aquí. Segons apunten fonts municipals, ningú no hauria tramitat el permís a l’Ajuntament per dur a terme la recollida a l’equipament públic de la Fabra i Coats. Per aquest motiu, el lloc de recepció s’hauria cancel.lat a darrera hora.

3. Per què Nous Catalans no denuncia les causes del patiment de les persones refugiades que es troben actualment en trànsit a Europa? La Fundació no dubta a posar-se medalles per l’organització d’aquesta campanya, que qualifica d’ “èxit” (2). Però si anem més enllà dels tres tràilers de roba que s’enviaran a Eslovènia, Nous Catalans no ha demostrat gaire interès per les persones que han de desplaçar-se forçosament per causa de greus violacions de drets humans. Dos exemples il·lustren aquesta manca de preocupació:

La Fundació no és signatària del manifest de la plataforma Stopmaremortum, a la campanya de la qual s’hi han adherit organitzacions socials i forces polítiques molt diverses. No és casualitat que la Fundació no hi sigui, ja que entre els seus objectius no està el de pressionar Europa per dotar de més recursos les polítiques d’asil i refugi; tampoc el de reconvertir el mandat de FRONTEX per a incorporar el rescat de persones refugiades, ni denunciar les polítiques europees d’intervenció militar, ni acabar amb la hipocresia de l’externalització territorial del drama migratori. Tot això no sembla important per a la sectorial d’immigració de Convergència.

D’altra banda, Nous Catalans no ha dit ni piu durant cinc anys de governs convergents, mentre el pressupost de cooperació internacional de Catalunya passava de 39 a 7 milions d’euros entre 2010 i 2015. És a dir, que mentre CDC reduïa un 82% els diners destinats a cooperació internacional, que serveixen per a finançar projectes de desenvolupament i d’acció humanitària –alguns similars a la campanya impulsada-, Nous Catalans no ha aixecat la veu. O sigui, que després de retallar 32 milions la solidaritat de Catalunya amb el món, hem d’entendre com un “èxit” enviar tres camions d’ajuda aportats per la ciutadania. Deu ser que “èxit” i “fracàs” són conceptes relatius.

Enric Miravitllas

(1) Barcelona Acció Solidària, Fun­dació Esportiva Grama, Fun­dació Nous Cata­lans, Dis­tricte 11, FAEC (Fed­eració d’Associacions Equa­to­ri­anes a Catalunya), FEDAS­CAT (Fed­eració d’Associacions Colom­bianes a Catalunya), FAHON­CAT (Fed­eració dels Hon­durenys de Catalunya), l’Associació cata­lanomar­ro­quina de Santa Coloma “Enda­vant”, l’Associació Biafra Catalunya, el “pro­jecte Xevi” dels Parcs de bombers de la regió de Girona, un col·lectiu d’associacions de Vilade­cans i dues AMPAs de Barcelona.

(2) L’enllaç al web de la notícia sobre la campanya és encara més optimista i el titlla d’ “immens”: http://www.nouscatalans.cat/index.php/106-noticies/societat/drets-humans/catalunya-amb-els-refugiats/9761-exit-immens-de-la-campanya-solidaria-catalunya-amb-els-refugiats.html

Lourdes Beneria: “Les desigualtats que crea el capitalisme actual no són compatibles amb la democràcia”

LB photo

Lourdes Beneria (Vall de Boí, 1937) és economista i catedràtica emèrita de la prestigiosa universitat novaiorquesa de Cornell. Experta en mercat de treball, economia informal, gènere i desenvolupament, Beneria pertany a aquella categoria d’economistes que amb freqüència són titllats d’ ”heterodoxos” perquè les seves opinions s’aparten del corrent majoritari de pensament econòmic. La seva dilatada i brillant carrera acadèmica, desenvolupada principalment als Estats Units, la va fer mereixedora de la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic, concedida per la Generalitat al 2003. Poc coneguda a Catalunya, on ha tornat a viure fa uns anys, Beneria és una economista crítica, experimentada, humil i que parla sense estridències.

La crisi econòmica actual és una crisi del capitalisme com a sistema?

Jo diria que sí, però aquesta pregunta és difícil de respondre clarament. Crec que hi ha dues coses: d’una banda, una crisi del capitalisme com a sistema i de l’altra, una crisi més específica que va començar amb l’esclat de les dues bombolles (la immobiliària i la financera) i que s’ha anat perpetuant amb polítiques equivocades i altres esdeveniments. Les dues crisis estan connectades; el capitalisme com a sistema es reflecteix en la greu crisi del medi ambient o en els problemes de corrupció i la manca de valors ètics que proliferen per tot arreu.

Durant els primers anys de la crisi es parlava de la necessitat de refundar el capitalisme, tanmateix, d’aquesta idea sembla que ja no se’n parla…

Això ho va dir en Sarkozy –entre d’altres–perquè va veure aquestes connexions (i en aquell moment molts de nosaltres hi vàrem veure una oportunitat per introduir canvis profunds). Després, al mateix Sarkozy segurament el devia espantar la resposta de què vol dir això de refundar el capitalisme. Sembla que ara ja no se’n parla però seguim sent molts els crítics que creiem que el capitalisme —tal i com ha funcionat fins ara— ja no pot continuar. I si segueix, pot crear problemes econòmics i socials enormes, com ara els derivats de les desigualtats creixents tan evidents resultat de les polítiques neoliberals de les darreres dècades. I aquestes desigualtats no són sostenibles perquè no són compatibles amb una vertadera democràcia. Això explica l’èxit del llibre de Piketty sobre la desigualtat global. Està clar que la desigualtat creixent podria crear tensions molt fortes a l’interior dels països o entre ells, com s’està fent evident en el cas de Grècia. Les desigualtats són negatives fins i tot des del punt de vista del creixement econòmic —a més dels aspectes socials—tal com han argumentat l’economista Dany Rodrik de la Universitat de Harvard i d’altres economistes.

Les desigualtats són l’única preocupació?

Les desigualtats són només un dels aspectes, un altre és el del medi ambient i la destrucció del nostre planeta. Estem desequilibrant la Terra, tal com ens recorden cada dia els mitjans de comunicació i els científics que ja fa dies ens donen detalls d’una Terra malalta i amenaçadora a la vegada. Una cosa és que hi hagi molta gent que sigui conscient del problema, i l’altra és posar-se d’acord amb les mesures que s’han d’adoptar per a limitar les emissions de CO2 o netejar les nostres ciutats cada cop més contaminades. És difícil que els països arribin a acords per a destinar recursos nacionals i globals suficients per tal d’aturar aquesta destrucció i amenaça. Fins ara només s’han aplicat uns quants pal·liatius, però no s’ha aconseguit aturar el desastre que ens cau a sobre.

En quin indicador ens hauríem de fixar per mesurar el grau de desenvolupament?

Molts dels indicadors que s’han utilitzat fins ara, i que encara són els més corrents, es concentren a l’entorn del creixement del PIB i altres indicadors econòmics com ara el nivell de renda, els nivells de producció i consum, etc. El PIB inclou, d’una banda, la producció de béns que necessitem (com els aliments o els serveis del sistema educatiu) però també la de béns que en realitat ens fan mal, com les armes, els productes que contaminen o destrueixen la natura o els béns de luxe, que no satisfan les necessitats bàsiques i que en realitat contribueixen a un consumisme nefast per les nostres societats. El grau de desenvolupament hauria de mesurar sobretot el nivell de satisfacció de les necessitats bàsiques de tothom: aliments, salut, habitatge, educació, nivell cultural, conservació de la natura i del patrimoni històric, i finalment, benestar en general. Caldria repensar el contracte social, és a dir, pensar què vol dir tenir un Estat del Benestar on la pobresa i l’explotació siguin eliminades i on el grau d’igualtat i cohesió social sigui elevat, amb una democràcia viva, tan política com econòmica.

L’IDH no captura bé la necessitat de garantir la igualtat?

L’Índex de Desenvolupament Humà, introduït pel PNUD per primera vegada el 1990, va ser un pas ben important en el sentit d’introduir variables no exclusivament econòmiques en les mesures del desenvolupament. L’índex inclou per exemple variables sobre l’esperança de vida de cada país, els nivells d’educació, la mortalitat maternal i l’infantil, la població amb accés a la sanitat i l’aigua potable, etc. Des del 1995 també s’han anat introduint indicadors de la desigualtat de gènere que amb els anys s’han anat perfeccionant.

Creu que és cert que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats?

Hi ha gent que sí, com els que tenen diverses cases a diversos països o els que consumeixen en excés per damunt de les seves necessitats. Però aquesta expressió sovint s’adreça com a crítica a la gent que té menys recursos, acusant-la d’haver estirat més el braç que la màniga en estar atrapats –per exemple- per la hipoteca d’un habitatge. També s’acusa als governs d’haver fet massa despesa social (educació, salut, ajudes als més pobres) amb la idea de que aquests serveis s’haurien de privatitzar. En realitat es tracta d’una postura políticament i social poc responsable, doncs generalment aquells que es queixen són sovint els que poden pagar els serveis privats que necessiten.

Les polítiques d’austeritat actuals que vénen d’Europa són eficaces per créixer econòmicament?

S’han aplicat a diferents països d’Europa i no han funcionat, deixant de banda que han creat uns costos socials molt elevats. El casos de Grècia, Espanya o Regne Unit els coneixem prou bé, i a Europa en general les polítiques d’austeritat imposades per la troika no han funcionat. Per això ara, per fi, sembla que s’està canviant d’estratègia malgrat que, com veiem en el cas de Grècia, el problema del deute continua i la tensió entre democràcia i interessos financers és encara molt forta. Això no vol dir que algunes polítiques d’ajust no s’hagin de fer; un dels problemes és que els costos socials de les polítiques d’austeritat estan mal distribuïts. Mentre que s’ha rescatat els bancs amb milions d’euros, una gran quantitat de gent s’ha quedat sense feina i reduïda a la pobresa i a la precarietat; hem vist com els serveis de salut, educació, subsidis per la dependència, arts, activitats culturals, etc. s’han reduït a nivells ínfims o fins i tot s’han eliminat.

Com s’hauria d’ajustar?

Les empreses grans i les persones amb nivell de renda alt haurien de contribuir molt més del que ho estan fent. El sistema fiscal ha de ser progressiu i redistributiu. En canvi, els efectes de la crisi han estat regressius: els rics s’han fet més rics i els pobres més pobres, a banda que les classes mitjanes han minvat molt i en alguns casos estan desapareixent.

Però es diu que abaixar els impostos a les rendes altes afavoreix el dinamisme de l’economia…

No hi ha evidència que aquest principi, conegut com supply-side economics i que es va començar a divulgar sobretot durant l’època de Reagan als EUA i de Thatcher al Regne Unit, sigui realista. La idea és que l’estímul de l’economia no hauria de venir de la despesa pública o del paper de l’Estat —com argumenta l’economia keynesiana— sinó del sector privat, dels empresaris que acumulen prou recursos. Dit d’una altra manera: si el sistema fiscal no pressiona excessivament les rendes més altes i deixa que acumulin beneficis, aquestes els acabaran invertint i d’aquesta manera es crearà ocupació i es farà funcionar l’economia. Però, tal com han dit Paul Krugman i molts altres economistes, s’ha demostrat que el sistema no ha funcionat d’aquesta manera, ni als Estats Units ni a Europa; la gran acumulació de recursos privats no s’ha invertit per a crear suficient ocupació i beneficiar la força laboral, sinó que s’ha destinat a l’especulació financera.

Les polítiques d’austeritat són propostes tècniques i neutrals des del punt de vista ideològic?

Els economistes ortodoxos ens les volen fer veure així, però a la llarga no ho poden dir perquè qui suporta els costos socials de les polítiques d’austeritat és la població treballadora i amb menys possibilitats de trobar feina. I si a més aquestes polítiques contribueixen a augmentar la desigualtat (social, de gènere, ètnica, etc.), no es pot dir que siguin polítiques neutrals.

Com es pot fer més competitiva una economia? Abaixant salaris?

Augmentant la productivitat del treball i invertint més en tecnologia. Per exemple, organitzant millor la producció i els serveis abordant el tema dels horaris. Sabem que la productivitat espanyola és de les més baixes d’Europa; es treballa moltes hores i es podria millorar en eficiència millorant a l’hora els problemes de conciliació entre el treball remunerat i el domèstic, etc.

La globalització és un fenomen positiu?

No és un fenomen tan positiu com inevitable, i en tenim molts exemples. Podem veure com el neoliberalisme, que està tan connectat a la globalització, ens porta a veure com de la nit al dia comerços de proximitat del centre de Barcelona deixen d’existir per donar pas a centres comercials i productes de grans marques. O també com les botigues emblemàtiques de Barcelona estan desapareixent perquè la competència global fa pujar els lloguers fins a no poder-los pagar. La globalització, si estem obsessionats amb el creixement econòmic, sí que es pot veure com un fenomen positiu, malgrat que es tracta d’un creixement desequilibrat: uns llocs milloren i d’altres perden capital, producció i llocs de treball. Genera molta competitivitat i pot fer més eficients alguns sectors econòmics, però també els pot destruir.

Quina valoració fa del TTIP que estan negociant la UE i els EUA?

Hi estic molt en contra perquè està pensat per a beneficiar les grans multinacionals que són la gran força darrere les negociacions actuals. És el mateix que volien fer amb l’OMC i que han aconseguit només parcialment perquè molts països s’han adonat que l’OMC no els beneficia com esperaven i, a més, representa un grau de dominació més elevat per part de les multinacionals i altres interessos comercials globals.

Per què quan un Estat té problemes de solvència les institucions financeres internacionals sempre recomanen realitzar una reforma del mercat de treball?

Perquè volen abaixar els costos laborals per afavorir la competitivitat vers l’exterior. Abans es feien devaluacions de les monedes. Ara, com que a Europa tenim l’euro, la recepta no pot ser aquesta. El problema de les reformes laborals és justament l’abaratiment del treball i la flexibilització del mercat laboral. El somni d’un capitalista és contractar exactament les hores de treball que necessita, i no haver de pagar per exemple tota una jornada de treball (o una pensió, etc.) quan no ho necessita. Malauradament, aquest somni s’està fent realitat amb la “flexibilitat laboral” i s’està estenent arreu del món.

L’ex-president de la patronal Díaz-Ferran va dir que “malauradament ara cal treballar més per menys”. Ho comparteix?

La precarització laboral és l’estratègia que han adoptat molts Estats occidentals per a competir amb Xina, Índia i d’altres economies emergents. No és l’única via per competir. Els alemanys ho han aconseguit d’una altra manera, però deixant capes de població amb nivells de renda que no els permeten viure dignament.

Són útils els sindicats a l’hora de defensar millors condicions de treball?

Molts estudis han demostrat que històricament allà on hi ha sindicats hi ha millors condicions laborals amb salaris més alts i estats del benestar més aprofundits. És lògic que sigui així: la unió i l’organització fan la força.

Hi ha qui defensa que els sindicats generen ineficiència i que, per tant, cal anar cap a una individualització de les relacions laborals…

Aquest argument s’hauria d’atacar d’una altra manera. Si els sindicats no funcionen bé, caldria reformar-los perquè funcionessin bé. A partir dels anys 70 comencem a transitar des de l’antic contracte de treball al “nou contracte laboral”, que té menys condicions acordades col·lectivament i que regula llocs de treball més individualitzats i difícils de comparar. Això afebleix la capacitat de negociació dels assalariats.

Per què hi ha tant atur a Espanya i a Catalunya?

Ara, perquè hi ha crisi econòmica, perquè no hi ha demanda com a conseqüència de l’explosió de les bombolles (financera i immobiliària). D’altra banda, les noves tecnologies eliminen molts llocs de treball i la robotització del mercat de treball intensificarà aquesta tendència. L’esforç laboral és cada cop més prescindible, no només dins de la indústria sinó també en els serveis. Això és una gran oportunitat per a reduir la jornada laboral -com ha passat històricament amb el canvi tecnològic- però no es parla suficient d’aquesta possibilitat. Disminuir les hores treballades ajudaria a mantenir més llocs de treball. La productivitat del treball ha augmentat molt des dels anys 70 en el món occidental però els salaris no han pujat d’una manera proporcional, molt al contrari.

Per què les dones tenen una taxa d’activitat inferior als homes?

Històricament, quan el capitalisme va aparèixer, els homes van sortir a treballar fora de la llar i les dones es van concentrar en les tasques dins o a l’entorn de la unitat domèstica, perquè se les associava més amb les activitats de reproducció i de cura familiar. A les societats precapitalistes aquesta diferenciació de rols ja existia malgrat que homes i dones treballaven dins de l’”oikos” (casa/família). Amb el temps les dones s’han anat incorporant al treball remunerat, però les normes de gènere i les dificultats per la seva participació laboral encara presenten problemes de cara a una participació en condicions igualitàries amb els homes. El grau de desigualtat en tot cas depèn de molts factors a més del gènere: cultura, raça, ètnia, etc.

És cert que les dones guanyen menys que els homes per fer la mateixa feina?

L’anomenada “escletxa salarial” és pràcticament universal malgrat que la proporció exacta varia entre països, regions, sectors, professions, etc. Sovint no es pot dir que homes i dones facin exactament la mateixa feina perquè el problema és la segmentació laboral o la separació horitzontal i vertical d’homes i dones en tasques que es classifiquen com “masculines” o “femenines”. Una classificació que s’utilitza com a justificant de les diferències salarials. A nivell mundial, la diferència salarial per gènere s’ha reduït durant les darreres dècades a alguns països però ni molt menys s’ha eliminat. Actualment a Espanya les dones cobren aproximadament un 70% del que cobren els homes, malgrat que aquesta xifra és un promig i no té en compte exactament les mateixes feines. En tot cas, el percentatge dóna una idea del problema, que va acompanyat d’una gran lentitud la reducció de l’escletxa.

La presidenta del Cercle d’Empresaris, Mònica Oriol, va dir que prefereix contractar dones majors de 45 anys per a no trobar-se amb el “problema” de l’embaràs. Creu que la major part d’empresaris o empresàries comparteixen aquesta opinió?

Aquesta opinió reflecteix els prejudicis de molta gent: la dona embarassada s’hauria de quedar a casa! Afortunadament això s’ha superat força -fins al punt que una política embarassada ha fet campanya electoral i ha guanyat les eleccions a Andalusia-. En tot cas, una empresa hauria d’estar preparada i tenir voluntat de no considerar l’embaràs un obstacle, doncs altrament estaríem davant d’una discriminació de gènere.

Continua existint una divisió Nord-Sud en termes de creixement econòmic i de desenvolupament?

Aquest supòsit s’està diluint una mica. Per exemple, darrerament els BRICs han emergit amb molta força malgrat que ara estiguin passant un moment menys bo que a la dècada passada. Fins i tot el juliol del 2014 es va crear un banc de desenvolupament propi, al marge del Banc Mundial amb seu a Shanghai, i ara s’està negociant la creació d’un altre banc per part de la Xina i alguns països europeus. Hi ha molts països del Sud que ja no recorren a l’FMI o al Banc Mundial per a demanar crèdit; van a demanar-lo als països del Sud perquè tenen la capacitat per a donar crèdit, sobretot la Xina.

És normal que Espanya i Catalunya hagin reduït d’una forma tan dràstica l’ajuda al desenvolupament?

La cooperació no és una prioritat per aquests governs. Com que no els interessa massa, només reaccionen quan hi ha molta pressió. Si tinguéssim una taxa Tobin i dediquéssim, per exemple, el 10-15% a cooperació, seria més fàcil obtenir els recursos que fan falta per a la cooperació i altres polítiques globals. A més, la crisi és una bona excusa per a tallar els ajuts, sobretot quan els problemes econòmics i socials a casa han anat augmentant.

El govern alemany diu que una taxa sobre les transaccions financeres és materialment impossible d’aplicar…

Pot ser difícil en alguns casos però es perfectament possible perquè sabem quines transferències es fan –si més no, les legals-, els seus orígens i els seus destinataris. També sabem perfectament que el valor monetari d’aquestes transaccions és enorme, que està creixent i que podria ser una font d’ingressos molt important per a redistribuir la riquesa en el món.

Carol Pujadas i Enric Miravitllas

Lourdes Beneria: “Las desigualdades que crea el capitalismo actual no son compatibles con la democracia”

LB photo

Lourdes Beneria (Vall de Boí, 1937) es economista y catedrática emérita de la prestigiosa universidad neoyorquina de Cornell. Experta en mercado de trabajo, economía informal, género y desarrollo, Beneria pertenece a esa categoría de economistas que con frecuencia son tachados de “heterodoxos” para que sus opiniones se apartan de la corriente mayoritaria de pensamiento económico. Su dilatada y brillante carrera académica, desarrollada principalmente en Estados Unidos, la hizo merecedora de la Medalla Narcís Monturiol al mérito científico, concedida por la Generalitat en 2003. Poco conocida en Cataluña, donde ha vuelto a vivir hace unos años, Beneria es una economista crítica, experimentada, humilde y que habla sin estridencias.

¿La crisis económica actual es una crisis del capitalismo como sistema?

Yo diría que sí, pero esta pregunta es difícil de responder claramente. Creo que hay dos cosas: por un lado, una crisis del capitalismo como sistema y por otro, una crisis más específica que comenzó con el estallido de las dos burbujas (la inmobiliaria y la financiera) y que se ha ido perpetuando con políticas equivocadas y otros acontecimientos. Las dos crisis están conectadas; el capitalismo como sistema se refleja en la grave crisis del medio ambiente o en los problemas de corrupción y la falta de valores éticos que prolifera por todas partes.

Durante los primeros años de la crisis se hablaba de la necesidad de refundar el capitalismo, sin embargo, de esta idea parece que ya no se habla…

Esto lo dijo Sarkozy -entre otros-porque vio estas conexiones (y en ese momento muchos de nosotros vimos una oportunidad para introducir cambios profundos). Luego, al propio Sarkozy seguramente le debía asustar la respuesta de qué quiere decir eso de refundar el capitalismo. Parece que ahora ya no se habla pero seguimos siendo muchos los críticos que creemos que el capitalismo, tal y como ha funcionado hasta ahora- ya no puede continuar. Y si sigue, puede crear problemas económicos y sociales enormes, como los derivados de las desigualdades crecientes tan evidentes resultado de las políticas neoliberales de las últimas décadas. Y estas desigualdades no son sostenibles porque no son compatibles con una verdadera democracia. Esto explica el éxito del libro de Piketty sobre la desigualdad global. Está claro que la desigualdad creciente podría crear tensiones muy fuertes en el interior de los países o entre ellos, como se está haciendo evidente en el caso de Grecia. Las desigualdades son negativas incluso desde el punto de vista del crecimiento económico -además de los aspectos sociales-tal como han argumentado el economista Dany Rodrik de la Universidad de Harvard y de otros economistas.

¿Las desigualdades son la única preocupación?

Las desigualdades son sólo uno de los aspectos, otro es el del medio ambiente y la destrucción de nuestro planeta. Estamos desequilibrando la Tierra, tal como nos recuerdan cada día los medios de comunicación y los científicos que desde hace tiempo nos dan detalles de una Tierra enferma y amenazante a la vez. Una cosa es que haya mucha gente que sea consciente del problema, y ​​la otra es ponerse de acuerdo con las medidas que se deben adoptar para limitar las emisiones de CO2 o limpiar nuestras ciudades cada vez más contaminadas. Es difícil que los países lleguen a acuerdos para destinar recursos nacionales y globales suficientes para parar esta destrucción y amenaza. Hasta ahora sólo se han aplicado varios paliativos, pero no se ha logrado detener el desastre que se nos viene encima.

¿En qué indicador nos deberíamos fijar para medir el grado de desarrollo?

Muchos de los indicadores que se han utilizado hasta ahora, y que aún son los más corrientes, se concentran en el entorno del crecimiento del PIB y otros indicadores económicos como el nivel de renta, los niveles de producción y consumo, etc. El PIB incluye, por un lado, la producción de bienes que necesitamos (como los alimentos o los servicios del sistema educativo) pero también la de bienes que en realidad nos hacen daño, como las armas, los productos que contaminan o destruyen la naturaleza o los bienes de lujo, que no satisfacen las necesidades básicas y que en realidad contribuyen a un consumismo nefasto para nuestras sociedades. El grado de desarrollo debería medir sobre todo el nivel de satisfacción de las necesidades básicas de todos: alimentos, salud, vivienda, educación, nivel cultural, conservación de la naturaleza y del patrimonio histórico, y finalmente, bienestar en general. Habría que repensar el contrato social, es decir, pensar qué significa tener un Estado del Bienestar donde la pobreza y la explotación sean eliminadas y donde el grado de igualdad y cohesión social sea elevado, con una democracia viva, tanto política como económica .

¿El IDH no captura bien la necesidad de garantizar la igualdad?

El Índice de Desarrollo Humano, introducido por el PNUD por primera vez en 1990, fue un paso muy importante en el sentido de introducir variables no exclusivamente económicas en las medidas del desarrollo. El índice incluye por ejemplo variables sobre la esperanza de vida de cada país, los niveles de educación, la mortalidad maternal y el infantil, la población con acceso a la sanidad y el agua potable, etc. Desde 1995 también se han ido introduciendo indicadores de la desigualdad de género que con los años se han ido perfeccionando.

¿Crees que es cierto que hemos vivido por encima de nuestras posibilidades?

Hay gente que sí, como los que tienen varias casas en varios países o los que consumen en exceso por encima de sus necesidades. Pero esta expresión a menudo se dirige como crítica a la gente que tiene menos recursos, acusándola de haber estirado más el brazo que la manga al estar atrapados -por ejemplo- por la hipoteca de una vivienda. También se acusa a los gobiernos de haber impulsado demasiado el gasto social (educación, salud, ayudas a los más pobres) con la idea de que estos servicios deberían privatizarse. En realidad se trata de una postura política y social poco responsable, pues generalmente aquellos que se quejan son a menudo los que pueden pagar los servicios privados que necesitan.

¿Las políticas de austeridad actuales que vienen de Europa son eficaces para crecer económicamente?

Se han aplicado en diferentes países de Europa y no han funcionado, dejando de lado que han creado unos costes sociales muy elevados. El casos de Grecia, España o Reino Unido los conocemos bastante bien, y en Europa en general las políticas de austeridad impuestas por la troika no han funcionado. Por eso ahora, por fin, parece que se está cambiando de estrategia a pesar de que, como vemos en el caso de Grecia, el problema de la deuda continúa y la tensión entre democracia e intereses financieros es todavía muy fuerte. Esto no quiere decir que algunas políticas de ajuste no se tengan que hacer; uno de los problemas es que los costes sociales de las políticas de austeridad están mal distribuidos. Mientras que se ha rescatado a los bancos con millones de euros, una gran cantidad de gente se ha quedado sin trabajo y reducida a la pobreza y la precariedad; hemos visto como los servicios de salud, educación, subsidios para la dependencia, artes, actividades culturales, etc. se han reducido a niveles ínfimos o incluso se han eliminado.

¿Como debería ajustarse?

Las empresas grandes y las personas con nivel de renta alto deberían contribuir mucho más de lo que lo están haciendo. El sistema fiscal debe ser progresivo y redistributivo. En cambio, los efectos de la crisis han sido regresivos: los ricos se han hecho más ricos y los pobres más pobres, aparte de que las clases medias han disminuido mucho y en algunos casos están desapareciendo.

Pero se dice que bajar los impuestos a las rentas altas favorece el dinamismo de la economía…

No hay evidencia de que este principio, conocido como supply-side economics y que se empezó a divulgar sobre todo durante la época de Reagan en EEUU y de Thatcher en el Reino Unido, sea realista. La idea es que el estímulo de la economía no debería venir del gasto público o del papel del Estado -como argumenta la economía keynesiana- sino del sector privado, de los empresarios que acumulan suficientes recursos. Dicho de otro modo: si el sistema fiscal no presiona excesivamente las rentas más altas y deja que acumulen beneficios, estas los acabarán invirtiendo y de esta manera se creará empleo y se hará funcionar la economía. Pero, tal como han dicho Paul Krugman y muchos otros economistas, se ha demostrado que el sistema no ha funcionado de esta manera, ni en Estados Unidos ni en Europa; la gran acumulación de recursos privados no se ha invertido para crear suficiente empleo y beneficiar a la fuerza laboral, sino que se ha destinado a la especulación financiera.

¿Las políticas de austeridad son propuestas técnicas y neutrales desde el punto de vista ideológico?

Los economistas ortodoxos nos las quieren hacer ver así, pero a la larga no lo pueden decir porque quien soporta los costes sociales de las políticas de austeridad es la población trabajadora y con menos posibilidades de encontrar trabajo. Y si además estas políticas contribuyen a aumentar la desigualdad (social, de género, étnica, etc.), no se puede decir que sean políticas neutrales.

¿Cómo se puede hacer más competitiva una economía? ¿Bajando salarios?

Aumentando la productividad del trabajo e invirtiendo más en tecnología. Por ejemplo, organizando mejor la producción y los servicios abordando el tema de los horarios. Sabemos que la productividad española es de las más bajas de Europa; se trabaja muchas horas y se podría mejorar en eficiencia mejorando a la vez los problemas de conciliación entre el trabajo remunerado y el doméstico, etc.

¿La globalización es un fenómeno positivo?

No es un fenómeno tan positivo como inevitable, y tenemos muchos ejemplos. Podemos ver cómo el neoliberalismo, que está tan conectado a la globalización, nos lleva a ver como de la noche a la mañana comercios de proximidad del centro de Barcelona dejan de existir para dar paso a centros comerciales y productos de grandes marcas. O también como las tiendas emblemáticas de Barcelona están desapareciendo porque la competencia global hace subir los alquileres hasta no poder pagarlos. La globalización, si estamos obsesionados con el crecimiento económico, sí se puede ver como un fenómeno positivo, aunque se trata de un crecimiento desequilibrado: unos lugares mejoran y otros pierden capital, producción y puestos de trabajo. Genera mucha competitividad y puede hacer más eficientes algunos sectores económicos, pero también los puede destruir.

¿Qué valoración hace del TTIP que están negociando la UE y EEUU?

Estoy muy en contra porque está pensado para beneficiar a las grandes multinacionales que son la gran fuerza detrás de las negociaciones actuales. Es lo mismo que querían hacer con la OMC y que han logrado sólo parcialmente porque muchos países se han dado cuenta de que la OMC no les beneficia como esperaban y, además, representa un grado de dominación más elevado por parte de las multinacionales y otros intereses comerciales globales.

¿Por qué cuando un Estado tiene problemas de solvencia las instituciones financieras internacionales siempre recomiendan realizar una reforma del mercado de trabajo?

Porque quieren bajar los costes laborales para favorecer la competitividad hacia el exterior. Antes se hacían devaluaciones de las monedas. Ahora, como en Europa tenemos el euro, la receta no puede ser la misma. El problema de las reformas laborales es justamente el abaratamiento del trabajo y la flexibilización del mercado laboral. El sueño de un capitalista es contratar exactamente las horas de trabajo que necesita, y no tener que pagar por ejemplo toda una jornada de trabajo (o una pensión, etc.) cuando no lo necesita. Desgraciadamente, este sueño se está haciendo realidad con la “flexibilidad laboral” y se está extendiendo por todo el mundo.

El ex-presidente de la patronal Díaz-Ferrán dijo que “desgraciadamente ahora hay que trabajar más por menos”. ¿Lo comparte?

La precarización laboral es la estrategia que han adoptado muchos Estados occidentales para competir con China, India y otras economías emergentes. No es la única vía para competir. Los alemanes lo han conseguido de otra manera, pero dejando capas de población con niveles de renta que no les permiten vivir dignamente.

¿Son útiles los sindicatos a la hora de defender mejores condiciones de trabajo?

Muchos estudios han demostrado que históricamente allí donde hay sindicatos hay mejores condiciones laborales con salarios más altos y estados del bienestar más profundizados. Es lógico que sea así: la unión y la organización hacen la fuerza.

Hay quien defiende que los sindicatos generan ineficiencia y que, por tanto, hay que ir hacia una individualización de las relaciones laborales…

Este argumento se debería atacar de otra manera. Si los sindicatos no funcionan bien, habría que reformar para que funcionaran bien. A partir de los años 70 empezamos a transitar desde el antiguo contrato de trabajo en el “nuevo contrato laboral”, que tiene menos condiciones acordadas colectivamente y que regula empleos más individualizados y difíciles de comparar. Esto debilita la capacidad de negociación de los asalariados.

¿Por qué hay tanto paro en España y en Cataluña?

Ahora, porque hay crisis económica, porque no hay demanda como consecuencia de la explosión de las burbujas (financiera e inmobiliaria). Por otro lado, las nuevas tecnologías eliminan muchos puestos de trabajo y la robotización del mercado de trabajo intensificará esta tendencia. El esfuerzo laboral es cada vez más prescindible, no sólo dentro de la industria sino también en los servicios. Esto es una gran oportunidad para reducir la jornada laboral -como ha ocurrido históricamente con el cambio tecnológico- pero no se habla suficiente de esta posibilidad. Disminuir las horas trabajadas ayudaría a mantener más puestos de trabajo. La productividad del trabajo ha aumentado mucho desde los años 70 en el mundo occidental pero los salarios no han subido de una manera proporcional, muy al contrario.

¿Por qué las mujeres tienen una tasa de actividad inferior a los hombres?

Históricamente, cuando el capitalismo apareció, los hombres salieron a trabajar fuera del hogar y las mujeres se concentraron en las tareas dentro o en el entorno de la unidad doméstica, ya que se las asociaba más con las actividades de reproducción y de cuidado familiar. En las sociedades precapitalistas esta diferenciación de roles ya existía a pesar de que hombres y mujeres trabajaban dentro del “oikos” (casa / familia). Con el tiempo las mujeres se han ido incorporando al trabajo remunerado, pero las normas de género y las dificultades para su participación laboral aún presentan problemas de cara a una participación en condiciones igualitarias con los hombres. El grado de desigualdad en todo caso depende de muchos factores además del género: cultura, raza, etnia, etc.

¿Es cierto que las mujeres ganan menos que los hombres por hacer el mismo trabajo?

La llamada “brecha salarial” es prácticamente universal aunque la proporción exacta varía entre países, regiones, sectores, profesiones, etc. A menudo no se puede decir que hombres y mujeres hagan exactamente el mismo trabajo que el problema es la segmentación laboral o la separación horizontal y vertical de hombres y mujeres en tareas que se clasifican como “masculinas” o “femeninas”. Una clasificación que se utiliza como justificación  de las diferencias salariales. A nivel mundial, la diferencia salarial por motivos de género se ha reducido en las últimas décadas en algunos países pero ni mucho menos se ha eliminado. Actualmente en España las mujeres cobran aproximadamente un 70% de lo que cobran los hombres, aunque esta cifra es un promedio y no tiene en cuenta exactamente los mismos trabajos. En todo caso, el porcentaje da una idea del problema, que va acompañado de una gran lentitud la reducción de la brecha.

La presidenta del Círculo de Empresarios, Mónica Oriol, dijo que prefiere contratar mujeres mayores de 45 años para no encontrarse con el “problema” del embarazo. Crees que la mayor parte de empresarios o empresarias comparten esta opinión?

Esta opinión refleja los prejuicios de mucha gente: la mujer embarazada debería quedarse en casa! Afortunadamente esto ha superado fuerza -hasta el punto de que una política embarazada ha hecho campaña electoral y ha ganado las elecciones en Andalucía-. En todo caso, una empresa debería estar preparada y tener voluntad de no considerar el embarazo un obstáculo, pues de lo contrario estaríamos ante una discriminación de género.

¿Continúa existiendo una división Norte-Sur en términos de crecimiento económico y de desarrollo?

Este supuesto se está diluyendo un poco. Por ejemplo, últimamente los BRICs han emergido con mucha fuerza a pesar de que ahora estén pasando un momento menos bueno que en la década pasada. Incluso en julio de 2014 se creó un banco de desarrollo propio, al margen del Banco Mundial con sede en Shanghai, y ahora se está negociando la creación de otro banco por parte de China y algunos países europeos. Hay muchos países del Sur que ya no recurren al FMI o al Banco Mundial para pedir crédito; van a pedir a los países del Sur porque tienen la capacidad para dar crédito, sobre todo China.

¿Es normal que España y Cataluña hayan reducido de una forma tan drástica la ayuda al desarrollo?

La cooperación no es una prioridad para estos gobiernos. Como no les interesa demasiado, sólo reaccionan cuando hay mucha presión. Si tuviéramos una tasa Tobin y dedicáramos, por ejemplo, el 10-15% en cooperación, sería más fácil obtener los recursos que hacen falta para la cooperación y otras políticas globales. Además, la crisis es una buena excusa para cortar las ayudas, sobre todo cuando los problemas económicos y sociales en casa han ido aumentando.

El gobierno alemán dice que una tasa sobre las transacciones financieras es materialmente imposible de aplicar…

Puede ser difícil en algunos casos pero se perfectamente posible porque sabemos qué transferencias se hacen -al menos, las legales-, sus orígenes y sus destinatarios. También sabemos perfectamente que el valor monetario de estas transacciones es enorme, que está creciendo y que podría ser una fuente de ingresos muy importante para redistribuir la riqueza en el mundo.

Carol Pujadas y Enric Miravitllas

Margalit: “La comunitat internacional en aquest moment ha de donar suport a Abu Mazen i pressionar obertament Israel”

Meir Margalit és activista per la pau al Pròxim Orient i membre del partit progressista israelià Meretz. Sionista convençut fins a la Guerra del Yom Kippur on va ser ferit (1973), amb els anys Margalit s’ha convertit en membre destacat del moviment pacifista israelià. És fundador del Center for Advancement for Peace Initiatives (CAPI), organització amb la qual treballa per a la creació d’un futur Ajuntament palestí a Jerusalem Oriental. Quan se li pregunta sobre el conflicte Israel-Palestina, Margalit no es mossega llengua.

Dos mesos després de l’Operació Marge Protector, com valora l’opinió pública israeliana els resultats de la invasió?

La societat israeliana està confosa. És clar que l’operació no ha acabat amb un clar triomf israelià i que una milícia amb armament primitiu ha aconseguit posar en escac l’exèrcit més poderós d’Orient Mitjà. La major part de la societat sosté que l’atac era imprescindible i justifica els bombardejos, però comença a preguntar-se què passarà d’ara endavant i no té resposta. La crítica va dirigida cap al govern i la manca d’objectius estratègics a llarg termini.

I sobre els 2.100 civils palestins morts?

Els 2.100 civils morts no afligeixen massa la societat israeliana, encara que molesta una mica (i repeteixo: “una mica”) el fet que 500 d’ells hagin estat nens. Jo diria que, en general, Israel ha perdut la sensibilitat humana i també la vergonya. El que anys enrere produïa algun tipus de malestar o remordiment de consciència ja no existeix, fruit d’un procés sistemàtic de demonització de Hamàs.

Arribaran a un acord israelians i palestins per a l’aixecament progressiu del bloqueig a Gaza i la interrupció permanent del llançament de coets i míssils?

En aquest punt dels contactes (contactes —i no negociacions—) sembla que efectivament s’arribarà a algun acord amb Hamàs basat en l’obertura del bloqueig a canvi del desarmament de la franja de Gaza. Aquest desarmament és clarament un bluf ja que és impossible la monitorització, però Israel el presentarà com un èxit propi.

Hem d’esperar més invasions a Gaza en els propers anys?

Em temo que sí. És d’esperar que hi hagi més invasions pel fet que sempre hi haurà algun minigrup terrorista que llanci míssils i perquè a Israel hi ha massa militars que s’han quedat frustrats amb els resultats de la guerra i que voldrien una nova invasió per, com a mínim, millorar la seva imatge.

Està preocupat Netanyahu per l’acord d’unitat entre Fatah i Hamàs?

L’acord d’unitat entre Fatah i Hamàs és un cop baix al govern israelià ja que desactiva un dels arguments més potents que tenia Israel per evitar les negociacions: l’argument que Abu Mazen no representa el poble palestí sinó tan sols a una part d’ell. Ara Netanyahu haurà de buscar noves excuses.

Quin és el principal obstacle que existeix ara mateix perquè israelians i palestins tornin a negociar un acord de pau que posi fi a 66 anys de conflicte?

El principal obstacle perquè palestins i israelians acabin amb el conflicte es diu Bibi [Netanyahu]. Tenim un dels governs més dretans de la història d’Israel que clarament no està disposat a tornar ni un centímetre del territori ocupat als palestins. Sense la retirada dels Territoris Ocupats no hi ha base per arribar a cap acord.

És materialment possible una retirada dels assentaments israelians de Cisjordània?

Els assentaments a Cisjordània estan formats per colons econòmics —aquells que viuen als Territoris Ocupats perquè és més barat aconseguir casa a Cisjordània que a l’interior d’Israel—i colons ideològics. Els colons econòmics tornarien corrents a Israel si se’ls oferís una indemnització que els permetés comprar una casa similar a Israel. No obstant això, no serà fàcil evacuar els colons ideològics, encara que tampoc cal perquè poden quedar-se a les seves colònies sota bandera palestina. Tal com hi ha palestins que viuen a Israel, hi pot haver israelians que resideixin a Palestina.

Quina solució és més factible, la d’un sol Estat o la de dos?

Ara per ara la solució de dos Estats és encara factible, malgrat que no sé durant quant de temps més aquesta resposta seguirà sent rellevant. La solució d’un Estat binacional és ideal però no és viable en aquest moment històric.

Què suposarà el reconeixement de Palestina com un Estat per part de Suècia?

El reconeixement de Suècia és sobretot l’inici d’una allau. Ja hem vist que el Parlament britànic també ha seguit els seus passos. Ja és hora que tots els països europeus facin el mateix.

Quin paper ha jugat l’administració Obama a l’Orient Mitjà fins avui? 

L’administració Obama és la gran decepció del moviment pacifista israelià, malgrat que ha aconseguit moderar les polítiques israelianes. Sense Obama Israel hagués comès més violacions de la llei internacional.

Què hauria de fer la comunitat internacional per impulsar la pau amb alguna garantia d’èxit?

La comunitat internacional en aquest moment ha de donar suport a la iniciativa d’Abu Mazen i pressionar obertament a Israel, particularment en l’àmbit econòmic. Israel no té incentius per canviar les seves polítiques colonitzadores perquè el món occidental no es rebel·la i indirectament els dóna suport. Cal retirar aquest recolzament i fer que Israel pagui un preu per la seva política.

Enric Miravitllas

Margalit: “La comunidad internacional en este momento debe apoyar a Abu Mazen y presionar abiertamente a Israel”

Meir Margalit es activista por la paz en Oriente Próximo y miembro del partido progresista israelí Meretz. Sionista convencido hasta la Guerra del Yom Kippur en la que fue herido (1973), con los años Margalit se ha convertido en miembro destacado del movimiento pacifista israelí. Es fundador del Center for Advancement for Peace Initiatives (CAPI), organización con la que trabaja para la creación de un futuro Ayuntamiento palestino en Jerusalén Oriental. Cuando se le pregunta sobre el conflicto Israel-Palestina, Margalit no se muerde lengua.

Dos meses después de la Operación Margen Protector, ¿cómo valora la opinión pública israelí los resultados de la invasión?

La sociedad israelí está confundida. Está claro que la operación no ha concluido con un claro triunfo israelí y que una milicia con armamento primitivo ha logrado poner en jaque al ejército más poderoso de Oriente Medio. La mayor parte de la sociedad sostiene que el ataque era imprescindible y justifica los bombardeos, pero comienza a preguntarse qué sucederá de aquí en adelante y no tiene respuesta. La crítica va dirigida hacia el gobierno y la falta de objetivos estratégicos a largo plazo.

¿Y sobre los 2.100 civiles palestinos muertos?

Los 2.100 civiles muertos no afligen demasiado a la sociedad israelí, aunque molesta un poco (y repito: “un poco”) el hecho de que 500 de ellos hayan sido niños. Yo diría que, en general Israel ha perdido la sensibilidad humana y también la vergüenza. Lo que años atrás producía algún tipo de malestar o remordimiento de conciencia ya no existe, fruto de un proceso sistemático de demonización de Hamás.

¿Llegarán a un acuerdo israelíes y palestinos para el levantamiento progresivo del bloqueo en Gaza y la interrupción permanente del lanzamiento de cohetes y misiles?

A estas alturas de los contactos (contactos —y no negociaciones—) parece ser que efectivamente se llegará a algún acuerdo con Hamás basado en la apertura del bloqueo a cambio del desarme de la franja de Gaza. Este desarme es claramente un bluf ya que es imposible monitorearlo, pero Israel lo presentará como un logro de su parte.

¿Debemos esperar más invasiones a Gaza en los próximos años?

Me temo que sí. Es de esperar que haya más invasiones por el hecho de que siempre habrá algún minigrupo terrorista que lance misiles y porque en Israel hay demasiados militares que se quedaron frustrados con los resultados de la guerra y que quisieran una nueva invasión para mejorar por lo menos su imagen.

¿Está preocupado Netanyahu por el acuerdo de unidad entre Fatah y Hamás?

El acuerdo de unidad entre Fatah y Hamás es un golpe bajo al gobierno israelí ya que desactiva uno de los argumentos más potentes que tenía Israel para evitar las negociaciones: el argumento de que Abu Mazen no representa al pueblo palestino sino tan sólo a una parte de él. Ahora Netanyahu deberá buscar nuevas excusas.

¿Cuál es el principal obstáculo que existe ahora mismo para que israelíes y palestinos vuelvan a negociar un acuerdo de paz que ponga fin a 66 años de conflicto?

El principal obstáculo para que palestinos e israelíes acaben con el conflicto se llama Bibi [Netanyahu]. Tenemos uno de los gobiernos más derechistas de la historia de Israel que claramente no está dispuesto a devolver ni un centímetro del territorio ocupado a los palestinos. Sin la retirada de los Territorios Ocupados no hay base alguna para llegar a ningún acuerdo.

¿Es materialmente posible una retirada de los asentamientos israelíes de Cisjordania?

Los asentamientos en Cisjordania están compuestos por colonos económicos —aquellos que viven en los Territorios Ocupados porque es más barato conseguir casa en Cisjordania que dentro de Israel— y colonos ideológicos. Los colonos económicos volverían corriendo a Israel si se les ofreciera una indemnización que les permitiera comprar una casa similar en Israel. Sin embargo, no será fácil evacuar a los colonos ideológicos, aunque tampoco es necesario dado que pueden quedarse en sus colonias bajo bandera palestina. Del mismo modo que hay palestinos que viven en Israel, puede haber israelíes que residan en Palestina.

¿Qué solución es más factible, la de un Estado o la de dos?

Hoy por hoy la solución de dos Estados es todavía factible, aunque no sé durante cuánto tiempo más esta respuesta seguirá siendo relevante. La solución de un Estado binacional es ideal pero no es viable en este momento histórico.

¿Qué puede suponer que Suecia reconozca a Palestina como Estado?

El reconocimiento de Suecia es sobre todo el inicio de una avalancha. Ya hemos visto que el Parlamento británico también ha seguido sus pasos. Ya es hora de que todos los países europeos hagan lo mismo.

¿Qué papel ha jugado la administración Obama en Oriente Medio hasta hoy?

La administración Obama es la gran decepción del movimiento pacifista israelí, pero aun con eso y con todo ha conseguido moderar las políticas israelíes. Sin Obama Israel hubiera cometido más violaciones de la ley internacional.

¿Qué debería hacer la comunidad internacional para impulsar la paz con alguna garantía de éxito?

La comunidad internacional en este momento debe apoyar la iniciativa de Abu Mazen y presionar abiertamente a Israel, en particular en el área económica. Israel no tiene incentivos para cambiar sus políticas colonizadoras porque el mundo occidental no se rebela e indirectamente las apoya. Hay que retirar este apoyo y hacer que Israel pague un precio por su política.

Enric Miravitllas

Tancarem el CIE

L’Escola de Pensament Crític s’ha sumat a la campanya “Tancarem el CIE de Barcelona”, impulsada per més de 100 entitats i col.lectius de Catalunya.

Creiem que els Centres d’Internament d’Estrangers, en tant que espais on s’hi reclou persones pel sol fet de no tenir papers sense haver comès cap delicte, vulneren drets fonamentals i constitueixen un abús il.legítim del principi de legalitat sobre les llibertats democràtiques.

Els CIEs vulneren drets bàsics des del moment que existeixen. La reclusió de persones en raó de la seva nacionalitat vulnera, entre molts altres, el seu dret a la llibertat i el dret a no ser discriminades, que són llibertats fonamentals reconegudes en els primers articles de normes com la Constitució Espanyola, el Conveni Europeu de Drets Humans i la Declaració de Drets Humans de les Nacions Unides.

Som conscients que la migració no només planteja beneficis, sinó també reptes a què els poders públics han de saber donar resposta. Però res no justifica que una persona que ha migrat sigui detinguda, retinguda i molt menys maltractada per no tenir un document. Massa sovint se succeeixen als CIEs casos d’abusos, agressions o desatencions que paguen uns reclusos que ni tans sols tenen els drets d’una persona internada en un centre penitenciari.

Les administracions són responsables d’aquesta situació i disposen d’eines per canviar-la. Per això els diem que prou presons il.legals i més solucions a les emergències socials. Siguin del color que siguin.

http://tancaremelcie.cat

image

Cerraremos el CIE

La Escuela de Pensamiento Crítico se ha sumado a la campaña ” Cerraremos el CIE de Barcelona” , impulsada por más de 100 entidades y colectivos de Cataluña. Creemos que los Centros de Internamiento de Extranjeros , como espacios donde se recluye personas por el solo hecho de no tener papeles sin haber cometido ningún delito, vulneran derechos fundamentales y constituyen un abuso ilegítimo del principio de legalidad sobre las libertades democráticas .

Los CIE vulneran derechos básicos desde el momento en que existen. La reclusión de personas en razón de su nacionalidad vulnera , entre muchos otros , su derecho a la libertad y el derecho a no ser discriminadas , que son libertades fundamentales reconocidas en los primeros artículos de normas como la Constitución Española , el Convenio Europeo de derechos Humanos y la Declaración de Derechos Humanos de las Naciones Unidas .

Somos conscientes de que la migración no sólo plantea beneficios , sino también retos a los que los poderes públicos tienen que saber dar respuesta . Pero nada justifica que una persona que ha migrado sea detenida , retenida y mucho menos maltratada por no tener un documento . Demasiado a menudo se suceden los CIE casos de abusos , agresiones o desatenciones que pagan unos reclusos que ni siquiera tienen los derechos de una persona internada en un centro penitenciario .

Las administraciones son responsables de esta situación y disponen de herramientas para cambiarla. Por eso les decimos que basta de cárceles ilegales y más soluciones a las emergencias sociales . Sean del color que sean .

http://tancaremelcie.cat