Consideracions ètiques i polítiques del cas Pujol

El passat 25 de juliol l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va confessar no haver declarat a Hisenda una herència de 4 milions d’euros durant trenta-quatre anys. Una confessió que, sumada a les investigacions a què està sent objecte i afegida a les causes obertes contra alguns dels seus fills, indueix l’existència d’una fortuna familiar d’origen il•lícit que mai no hauria estat gravada fiscalment.

El comportament de Pujol mereix ser criticat abastament i profundament. Siguin quins siguin els resultats judicials dels diversos processos en marxa, les accions o omissions de l’expresident no han estat gens honorables i, de moment, —i com a mínim— irregulars. Només el temps dirà si estem davant d’un altre cas de corrupció política, però, a dia d’avui, els indicis deixen entreveure molt més que un “pecat” puntual de frau fiscal.

No és fàcil criticar a qui ha estat president del país durant vint-i-tres anys i referent polític (en singular i en majúscules) del catalanisme conservador des del restabliment de la democràcia. Alguns sembla que renunciïn a fer-ho (com ens recorden certes emissions de TV3). Tanmateix, és del tot necessari si volem reduir el descrèdit de la política que s’ha estès en una ciutadania saturada de casos de corrupció i que exigeix —i no només “demana”— honestedat.

Com que Pujol no és Catalunya, no es pot dir que criticar-lo signifiqui ofendre el país. Avui molts s’animen a compartir aquest argument que fins no fa tant era del tot intolerable pel catalanisme hegemònic (i si no que els ho preguntin als fiscals Mena i Jiménez Villarejo, que van promoure la seva imputació en el cas Banca Catalana).

Ara, més que Pujol no e    quival a Catalunya, costa més entendre que el cas Pujol i la consulta del 9N són realitats diferents que és convenient no barrejar. Mentre uns fan servir el cas Pujol per a deslegitimar el referèndum a Catalunya, d’altres fan servir el referèndum per a explicar l’existència d’un “cas” Pujol. Uns volen cobrar-se la peça i fer descarrilar el procés sobiranista; els altres volen expiar el líder presentant la seva confessió com un sacrifici patriòtic davant la guerra bruta de l’Estat.

Instrumentalitzacions al marge, Pujol mereix ser criticat per allò que ha confessat (que precisament no és poc): que qui ha estat president d’un país durant més de vint anys admeti haver desatès voluntàriament les seves obligacions fiscals és gravíssim i pot ser rebutjat des de moltes perspectives. Aquí ens centrarem en algunes de les implicacions ètiques i polítiques que comporta la seva declaració.

Pujol ha mentit a la ciutadania durant trenta-quatre anys. I no es pot dir en el seu descàrrec que ho hagi fet per a protegir valors èticament superiors (com Fujimori, que va emparar les seves mentides en raons de seguretat nacional) o la seva intimitat (com va al•legar Clinton en l’afer Lewinsky). L’ex-Molt Honorable ha mentit als seus conciutadans mogut per l’ànim de lucre, per la voluntat d’engrandir el seu patrimoni. La seva ocultació ha suposat un cost i un greuge moral cap als que sí han complert amb les seves obligacions fiscals. En un assumpte d’importància cabdal per a qualsevol Estat (independent, confederal, federal o autonòmic), Pujol ha fallat als seus deures cívics d’una manera cínica, insolidària i barroera. El fins ara president de CIU va ser presentat durant anys com l’hàbil estadista que va fer possible l’assoliment de més recursos per a Catalunya.  Ara sabem que al mateix temps empobria el seu país i n’afeblia els serveis públics no tributant el que li corresponia. Però Pujol sempre podrà dir que no enganyava del tot, que ja ens ho estava dient des de feia temps. Si ens fixem en una conferència impartida el 2012 sota el títol “Ètica i política. Un binomi necessari i difícil”, el fundador de CDC ja avançava implícitament la dificultat del binomi aplicat al seu cas:

“Comprenc que la gent no tingui una bona idea dels polítics perquè en general no donen un bon exemple” […] “l’honestedat que se li ha d’exigir a un polític de vegades no és la mateixa que se li ha d’exigir a un ciutadà ras” […] “Hem de tenir present que un polític no pugui en un cas concret aplicar ben bé els principis ètics” […] “Hem tingut una actitud de fer coses que no podíem pagar al moment, que havíem de pagar en quaranta anys” […] “Perquè, és clar, si sempre haguéssim de dir la veritat en el sentit més estricte, a molts de nosaltres ens costaria fer tot el que hem de fer a la vida”.

Si analitzem la confessió de Pujol des d’una perspectiva política, la gravetat de l’assumpte augmenta sensiblement. El comportament de l’expresident planteja dubtes que amenacen la qualitat de la democràcia a Catalunya i que afecten seriosament el respecte, la dignitat i la credibilitat del President de la Generalitat com a primera institució del país. Algunes qüestions que suscita la seva declaració mai no podran ser esclarides en ser ja materialment impossible. D’altres, esperem que ho siguin el més aviat possible.

La qüestió principal té a veure amb els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya entre 1980 i 1999, és a dir, el període en què Pujol va ser cap de llista de CIU. Hagués obtingut aquesta força política sis victòries electorals (en vots i en escons) i tres majories absolutes si el seu líder hagués publicat la confessió del 25 de juliol com a mínim 15 anys enrere? Hauria castigat l’electorat de CIU una llista encapçalada per un altre candidat després d’una confessió com aquesta? Ja no serà possible saber-ho. Onze anys després de deixar el poder a la Generalitat i deu al partit, és fàcil per a CIU dissenyar un tallafocs que intenti neutralitzar “en diferit” els efectes electorals de la revelació. Tanmateix, no és un disbarat preguntar-se si l’ocultació de Pujol va alterar la competència electoral entre partits a Catalunya com a mínim entre la primera i la sisena legislatura. Aquesta circumstància representaria, en paraules de Ramon Miravitllas, biògraf de l’expresident, “un frau polític que recorda al frau esportiu que han suposat les victòries del ciclista Lance Amstrong”.

Una altra qüestió és si el cas Pujol és “un tema personal”, com afirma el president Mas, o forma part de quelcom de més recorregut, com per exemple, una trama de finançament il•legal de CDC basada en la percepció de comissions il•legals per adjudicar irregularment contractes públics. De fet, alguns indicis (com el cas de les ITV) i alguns precedents (com el cas Palau) apunten cap aquesta direcció.

La tercera qüestió que suscita la confessió de Pujol és la de si algú més del seu entorn polític coneixia la seves irregularitats fiscals o si fins i tot es tractava d’una pràctica tolerada i habitual a la cúpula de CDC. En aquest sentit, seria oportú confirmar si el president Mas, beneficiari d’un dipòsit de 500.000 euros que el seu pare tenia al paradís fiscal de Liechtenstein i que presumptament va ser regularitzat el 2010, està al corrent les seves obligacions fiscals.

En resum, la declaració de Pujol del 25 de juliol té conseqüències gravíssimes (ètiques i polítiques) que és convenient no minimitzar. El cas Pujol ha obert molts interrogants als quals caldrà donar resposta si es vol regenerar la democràcia a Catalunya i recuperar la malmesa confiança en les seves institucions polítiques.

Enric Miravitllas

Anuncis

One thought on “Consideracions ètiques i polítiques del cas Pujol

  1. ) A l’inici sembla que l’autor hagi de demanar un perdó virtual per criticar Pujol i el Pujolisme. Encara Ell ens guanyarà batalles després de morir políticament? Conec un poble que necessita psicoanàlisi…

    2) El fonamentalisme democràtic ens portaria a venerar líders abjectes sortits de les urnes, que són la temperatura de la democràcia quan s’exerceix en llibertat. No és el cas del règim de la Catalunya pujolista, on els directors de mitjans públics es designaven al despatx del senyor telefeudal, que situava la seva gent en els llocs claus de poder polític i control social, ben subvencionats: tites, tites.
    El virrei Pujol d’un país petit mai no va fer cap topinada de manual -no li calia-, però si que va crear un clima de parcialitat, exclusió dels rivals i annul·lació de la discrepància, en un joc brut institucional de caràcter general, de totalitat imposada, que sotmetia les voluntats per la via de la creença, del dogma polític, la dàdiva pressupostària (poliesportius arreu!), de l’amenaça i, en suma, del patriotisme malcarat a fora i llepador endins. Això no invalida legalment la seva trajectòria institucional, però l’enterboleix. I com!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s