Què és una ciutat decent?

(Notes sobre la conferència de Richard Sennett  i Ira Katznelson, al CCCB, el 2 de juliol passat, dins el cicle La ciutat possible)

La intervenció de tots dos tenia com a tema  concret “Què és una ciutat decent? Entre el pragmatisme i la utopia.”

Sennett va parlar d’ ètica pragmàtica, posant com exemple fins a quin punt estem disposats a renunciar, per aconseguir una millor ciutat, a una sèrie de béns i usos: deixaríem d’utilitzar el cotxe? Es preguntava. L’ètica  pragmàtica es una ètica sobre el procés de viure?

Va formular tres conceptes d’ètica pragmàtica en els processos de disseny:

1.-la construcció de la porositat: crear comunicacions permeables entre comunitats, entre espais, de manera que puguin traspassar-se les experiències.

2.-reducció d’escala de les construccions: afrontar el canvi climàtic amb un procés de utilitzar menys coses. No esgotar els potencials.

3.-executar formes incompletes: deixar que amb el temps més intervencions puguin completar-se. Segons Sennett, una forma incompleta es una forma democràtica: algú la completarà.

Katznelson diferencia entre el que és possible, el pragmatisme, i el desitjable, la utopia. Menciona diversos autors, especialment un text de 1949 de E.B.White (“Here is New York”), del que extreu aquesta cita: “la ciutat es com la poesia, comprèn tota la vida”.

Diu que una ciutat és digna quan :

1.-es tracta d’un emplaçament massiu.

2.- existeix congestió sense confusió.

3.-hi ha diversitat i al mateix temps sentit de pertinença.

4.-hi ha espai holístic i micro-emplaçaments.

5.-hi ha al mateix temps connexió i aïllament.

Aborda el que significa ser pobre a la ciutat i caracteritza la pobresa amb l’aillament material, de les coses, i de les experiències.

I.Meléndez

Juliol de 2015

R.Sennett és professor emèrit de la London School of Economics i director del New York Institute for the Humanities.

Katznelson, és catedràtic de Ciència política i Història de la Universitat de Columbia i president del Social Science Research Council.

Anuncis

¿Qué es una ciudad decente?

(Notas sobre la conferencia de Richard Sennett y Ira Katznelson, en el CCCB, el 2 de julio, dentro del ciclo “La ciudad posible”)

La intervención de ambos tenía como tema concreto “¿Qué es una ciudad decente? Entre el pragmatismo y la utopía.”

Sennett habló de ética pragmática, poniendo como ejemplo hasta qué punto estamos dispuestos a renunciar, para conseguir una mejor ciudad, a una serie de bienes y usos: dejaríamos de utilizar el coche? Se preguntaba. ¿Es la ética pragmática una ética sobre el proceso de vivir?

Formuló tres conceptos de ética pragmática en los procesos de diseño:

1.-La construcción de la porosidad: crear comunicaciones permeables entre comunidades, entre espacios, de modo que puedan traspasarse las experiencias.

2.-reducción de escala de las construcciones: afrontar el cambio climático con un proceso de utilizar menos cosas. No agotar los potenciales.

3.-ejecutar formas incompletas: dejar que con el tiempo más intervenciones puedan completarse. Según Sennett, una forma incompleta es una forma democrática: alguien la completará.

Katznelson diferencia entre lo que es posible, el pragmatismo, y lo deseable, la utopía. Menciona varios autores, especialmente un texto de 1949 de EB White (“Here is New York”), del que extrae esta cita: “la ciudad es como la poesía, comprende toda la vida”.

Dice que una ciudad es digna cuando:

1.-se trata de un emplazamiento masivo.

2.- existe congestión sin confusión.

3.-hay diversidad y al mismo tiempo sentido de pertenencia.

4.-hay espacio holístico y micro-emplazamientos.

5.-hay al mismo tiempo conexión y aislamiento.

Aborda lo que significa ser pobre en la ciudad y caracteriza la pobreza con el aislamiento material, de las cosas, y de las experiencias.

I.Meléndez

Julio de 2015

R.Sennett es profesor emérito de la London School of Economics y director del New York Institute for the Humanities.

Katznelson es catedrático de Ciencia política y Historia de la Universidad de Columbia y presidente del Social Science Research Council.

Per què som individualistes?

Il·lustració: Carol Pujadas

L’atomització organitzada de la vida en societat ha estès l’individualisme com una actitud pràctica, intel·ligent i de prestigi. A diari rebem estímuls que ens empenyen a pensar i tenir cura de nosaltres mateixos com una estratègia guanyadora per a relacionar-nos amb els altres. De forma més o menys explícita, ja sigui  per a ajudar-nos, protegir-nos o guiar-nos cap a l’èxit i el reconeixement social, l’individualisme s’imposa com a actitud per defecte.

Tanmateix, cal evitar confondre l’individualisme amb el biaix biològic d’atendre en primer lloc el benestar propi. Preocupar-se per un mateix és instintiu, natural i fins i tot socialment necessari. Com que només nosaltres som capaços de conèixer alguns dels nostres desitjos o necessitats, seria absurd negar la validesa d’intentar-los satisfer sense el concurs dels altres. Una societat formada per individus centrats en satisfer exclusivament el que volen o necessiten els altres seria grotesca, fins i tot quan això es fes en favor del benestar comú. En la cerca de la felicitat col·lectiva, la suma de les renúncies als desitjos individuals resultaria en un increment de la infelicitat col·lectiva.  La història ha demostrat que els models d’organització social que han ignorat o trepitjat les llibertats individuals no perduren.

L’individualisme és l’actitud vital d’una persona que interactua amb les altres i l’entorn regint-se exclusivament pel càlcul del seu interès, aïllant-se dels efectes —positius o negatius— de les relacions col·laboratives. Una conducta humana que s’adapta bé al nostre model d’organització social liberal-capitalista, del qual és causa i conseqüència al mateix temps. En oferir resultats a curt termini, tangibles (recursos o prestigi) i fàcilment mesurables (guanys o pèrdues), l’individualisme esdevé un comportament altament funcional en la nostra societat accelerada i competitiva.

La racionalitat d’aquesta actitud —alguns parlen d’ideologia— rau en que elimina el cost o —en el millor dels casos— la incertesa de cooperar amb els altres per assolir els propis fins. Així, l’increment de la felicitat d’una persona depèn en exclusiva dels recursos personals que és capaç de mobilitzar o extreure del medi social on interactua. De fet, no es tracta d’aconseguir augmentar la felicitat pròpia: els teòrics de l’individualisme fan servir el terme “utilitat” i no “felicitat” per a definir l’aspiració vital màxima d’una persona.

La conducta individualista és també una pauta relacional reconeguda socialment.  L’imaginari social li concedeix majoritàriament un significat positiu i de prestigi, un reconeixement que té lloc d’una forma indirecta i implícita. Lluny de qualificar-la com a tal, un individualista és una persona “que té les idees clares”, “que sap el que vol”, “que toca de peus a terra”, “que no es deixa trepitjar” o “que no va amb el lliri a la mà”. En canvi, les actituds cooperatives o de col·laboració, que distribueixen esforç o benestar de forma col·lectiva, tenen connotacions negatives. Al nostre voltant, aquest comportaments són  titllats freqüentment d'”ingenus”, “innocents”, “somiadors”, “bonistes” o, en definitiva, d'”allunyats de la realitat”.

Ara bé, malgrat la seva utilitat i el seu prestigi en l’ordre social actual, l’individualisme és un criteri conductual que parteix d’un conjunt d’assumpcions altament qüestionables. En primer lloc, la societat és molt més que un medi caòtic i anòmic que empeny els individus a interactuar de forma competitiva per tal de satisfer els propis interessos i necessitats.  Fins i tot tenint en compte que els recursos són escassos, aquest medi admet altres tipus d’interaccions guiades per objectius diferents. La relació d’una persona amb les altres, siguin aquestes properes o llunyanes, no és un joc de suma zero on només hi pugui haver un guanyador. Les relacions interpersonals poden tenir resultats molt diversos -“els dos hi guanyen” és un d’habitual en les interaccions cooperatives-, i no tots són mesurables en termes de pèrdues i guanys.

Un altre axioma de l’individualisme consisteix a negar que l’interès col·lectiu (de tots els membres d’una comunitat) pugui afavorir l’interès d’un individu. Tanmateix, la premissa segons la qual “la millor forma de contribuir al benestar comú és cercant el propi benestar” no resisteix la mínima revisió empírica. Els nivells més elevats i generalitzats de benestar en la història responen a l’aplicació de la noció del “bé comú” o “bé col·lectiu” a través de l’extensió de drets.

Finalment, l’individualisme ignora de forma deliberada l’efecte del principi de reciprocitat en les relacions interpersonals cooperatives. La teoria de jocs ha demostrat que un individu tendeix a col·laborar amb un altre —i per tant, a renunciar en alguna mesura al seu interès personal en benefici de l’interès dels dos— si observa que l’altre ho fa. Ara bé, per tal que les persones interactuïn d’aquesta forma és necessari que hi hagi normes o institucions que promoguin aquest tipus de conducta. Si això no succeeix, ja sigui perquè aquestes no existeixen o bé perquè promouen valors contraris a la cooperació, els individus acaben competint per a la realització d’interessos que perceben com a mútuament irreconciliables.

Enric Miravitllas