L’auge dels partits populistes de dreta radical a Europa: claus interpretatives.

Són feixistes les organitzacions europees de dreta radical populista?

Un dels fenòmens politològics de major transcendència en els últims vint anys a Europa ha estat la reconversió de l’extrema dreta o dreta radical -o creació ex novo, com la italiana Lega Nord- d’una nova agrupació o família de partits: els partits populistes de dreta radical (FN / MNR a França; FPÖ a Àustria, Vlaams Belang a Bèlgica, etc.). Aquests partits, que han aconseguit superar l’ostracisme polític, la demonització ideològica i cultural després de la derrota del feixisme el 1945 i instal·lar-se en els sistemes de partits amb més o menys fortuna, s’han convertit en actors rellevants que cal considerar en les conteses electorals, des dels àmbits municipals al Parlament Europeu. Aquestes circumstàncies fan que s’obrin tot un seguit d’interrogants: a què es deu l'”èxit” d’aquests partits? Són hereus directes dels anys trenta? I, per tant, torna el “feixisme”? Ha desaparegut la cultura antifeixista? Tenint en compte, sobretot, l’accés al poder d’algunes d’aquestes forces polítiques (Lega Nord / FPÖ), la seva influència en l’agenda política i en els discursos polítics d’altres partits (fonamentalment ens els de centredreta o en els conservadors) i el fet de realitzar un qüestionament radical dels principis democràtics avançats -i antifeixistes- que han informat les societats occidentals que van implementar polítiques redistributives dels Estats de Benestar, sumant-se així a la cultura i les polítiques públiques neoliberals hegemòniques des dels últims decennis del segle XX fins als nostres dies.

No s’entenen nous fenòmens polítics amb  esquemes interpretatius antiquats. Els feixistes dels anys trenta han deixat aquest món. Els seus hereus s’han sofisticat, han canviat els vells uniformes per vestits d’Armani. Han acceptat el liberalisme, la legalitat democràtica i no han creat grups paramilitars, però continuen sent una greu amenaça per a la convivència democràtica ja que basen els seus discursos i les seves propostes polítiques en la xenofòbia antiimmigrant. La seva concepció de la democràcia és formalista, excloent i intolerant, pretenen imposar un model etnoliberal i excloure dels beneficis socials del sistema tots aquells que no estiguin inclosos en la categoria juridicopolítica de membre de la comunitat nacional. Difonen discursos de l’odi i aixequen la bandera de la “preferència nacional”. Òbviament, en un món globalitzat i amb constants fluxos de població, aquest és el camí de la confrontació interètnica i de la no convivència democràtica.

Quins paràmetres analítics hem d’utilitzar per comprendre adequadament aquests partits?

L’expansió d’aquestes forces polítiques és un exponent de les profundes transformacions estructurals, econòmiques, socials i culturals i ideològiques que estan tenint lloc en les societats en les quals sorgeixen. A realitats postindustrials postfordianes corresponen ofertes polítiques postmodernes (no és casualitat que, d’aquestes, les propostes ideològiques més enfrontades siguin les dels partits verds i les dels populistes de dreta radical). Per aquest motiu, si volem entendre què està passant, hauríem d’analitzar, gairebé amb més deteniment, les demandes socials a les quals les ofertes d’aquests partits pretenen donar resposta.

L’auge dels partits populistes de dreta radical ha estat interpretat o bé en clau de l’anàlisi clàssica del populisme com a patologia de la democràcia, o bé etiquetant-lo precipitadament de feixisme més o menys camuflat. La primera anàlisi pateix d’un plantejament elitista ja que, en el fons, parteix de la convicció que les masses populars, sempre irracionals/emotives i infantils, són obnubilades, sistemàticament, per demagogs oportunistes que ataquen el racional (i fantàstic) sistema democràtic representatiu. Mentre que el segon enfocament demonitza el fenomen per així poder exorcitzar-lo verbalment. Totes dues anàlisis són eines conceptuals que impedeixen entendre, entre diverses qüestions, contradiccions i misèries de tota mena de les nostres societats democràtiques desenvolupades i per què aquestes organitzacions polítiques aconsegueixen un suport electoral i una empatia social que depassa factors sociològics i ideològics. Sumant, alhora, vots de protesta i d’adhesió d’aturats o dels qui tenen o creuen tenir amenaçat el seu estatus i de part dels triomfadors de la globalització, dels hereus i epígons del feixisme i dels ninistes, que afirmen que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aquesta transversalitat i pluralitat d’interessos dels seus electors explicaria, en part, les incoherències programàtiques: proneoliberalisme i antineoliberalisme; anti-Estats de Benestar i proajudes socials; ultraconservadors i radicals; ultranacionalistes i pro Europa federal. Incoherències que es compensen (com en els anys trenta del segle XX) amb una forta càrrega emocional i simbòlica de les seves pràctiques i símbols polítics.

Les organitzacions objecte de la nostra anàlisi han aparegut com una resposta política que sorgeix directament de les contradiccions del sistema, no són una patologia sinó un notari que aixeca acta d’una determinada realitat existent. Són respostes polítiques a successives crisis sistèmiques produïdes per les profundes transformacions socioeconòmiques i els seus consegüents problemes d’ajustos, reconversions socioeconòmiques (com la transformació del mercat laboral) i crisis d’identitat de societats pluriètniques i multiculturals. Són organitzacions polítiques postfeixistes que han adoptat el populisme com un mètode o estil reeixit d’actuació política i de mobilització social i política, segons unes mateixes idees nuclears o eixos centrals del discurs: immigració, atur i inseguretat.

El discurs polític populista més recurrent afirma que les elits polítiques, econòmiques i culturals han traït el poble, la pàtria i només es preocupen pels propis interessos. Per aquest motiu el poble ha d’organitzar-se per tal que la comunitat nacional recuperi el bé comú. Un ampli moviment suprapartidista i supraclassista ho aconseguirà (com en els anys trenta del segle passat). Només cal seguir el recte sentit comú de les classes populars i el seu precís instint de qui són els seus amics (els polítics populistes de dreta radical) i qui els seus enemics (la resta de la classe política i els poderosos socialment i econòmicament). Si el moviment polític nacional triomfa sobre els seus enemics, es solucionaran conflictes de tot tipus en harmònica convivència dels ciutadans nacionals.

Com és obvi, aquestes creences sobre les angelicals qualitats del ciutadà comú i la demoníaca perversitat dels seus opressors és un reduccionisme demagògic utilitzat pels dirigents d’aquests partits per assegurar-se una àmplia base social popular. L’ambigüitat doctrinal traspassa les barreres ideològiques i sociològiques, estableix uns enemics fàcilment detectables i planteja solucions fàcils a problemes complexos. Aquesta ambigüitat es produeix en contextos històrics de profundes transformacions sistèmiques conflictives, deslegitimació política de les classes dirigents i hegemonia ideològica dels valors democràtics. D’aquesta manera, els partits populistes de dreta radical aixequen la bandera de l’autèntica democràcia segrestada per les elits traïdores, una cosa semblant al que els partits feixistes van fer amb el socialisme.

Quins són els factors explicatius més rellevants?

Els dèficits democràtics serien, si la nostra anàlisi és correcta, la clau explicativa de l’expansió política d’aquests partits. La democràcia, entesa no com a mer procediment sinó com a meta, continua tenint una gran capacitat de mobilització social en un context de crisi econòmica, consegüent crisi social i deslegitimació de la classe política que la corrupció sistèmica multiplica. Els principis doctrinals democràtics avançats (fins i tot constitucionalitzats en els països que es defineixen constitucionalment com els estats socials i democràtics de dret) entren en flagrant contradicció pràctica en unes societats capitalistes i classistes en què la maximització de les inversions és el motor de la societat i els costos de la crisi s’han fet recaure sobre els sectors populars, en haver augmentat les rendes del capital en detriment de les del treball i crescut, exponencialment, les desigualtats i la pobresa. Així doncs, atès que la crisi és, avui en dia, estructural i conjuntural alhora, això explicaria la consolidació i l’expansió a Europa de les formacions polítiques estudiades. Als problemes no resolts de la modernitat s’han unit els de la postmodernitat (hiperindividualisme, crisi d’identitat per pèrdua de sobirania econòmica, política i cultural, problemes derivats de la immigració, societat dels dos terços, nova pobresa etc.) .

Els partits populistes de dreta radical serien, doncs, partits “agafa-ho tot” de protesta que expressen el malestar anímic -sobretot econòmic però també polític i psicològic- d’una societats en fase de canvis accelerats i on a la metafísica populista d’un poble idealitzat s’ha unit la metafísica nacionalista de la comunitat nacional en crisi d’identitat. Això suposa que als vots de protesta i de sectors afavorits per la globalització se n’uneixen d’altres, minoritaris, d’adhesió: els provinents de la reconversió populista de l’extrema dreta. Sent el seu aglutinant homogeneïtzador la xenofòbia antiimmigrant (els caps de turc) i els conservadors plantejaments autoritaris de llei i ordre.

Les diferències respecte dels feixismes clàssics (1919-1945) són cabdals. La font de legitimitat de les formacions populistes de dreta radical en una actuació de govern real o hipotètica  seria un criteri pragmàtic: l’eficàcia en la gestió. Mentre que la legitimitat feixista consistia en la seva adequació amb unes inexorables lleis de la naturalesa per les quals la comunitat nacional o racial havia de desenvolupar una missió transcendental en bé de la Humanitat. Es tracta, en resum, de formacions polítiques de diferent índole que poden ser qualificades de dreta radical modernitzada, postfeixista, reservant el terme “neofeixisme” per a una altra tipologia o subfamília de partits. En unes societats occidentals d’hegemonia liberal hiperindividualista i en fases accelerades de globalització econòmica i cultural, els neopopulismes aixequen la bandera de la comunitat i aconsegueixen convertir-se en autèntiques formacions neoproletàries pels suports socials que en part reben, normalment, aturats, homes joves, poc instruïts i que habiten sectors socials degradats. Als quals cal afegir un sector urbà radicalment diferent: classes mitjanes triomfadores de la reconversió tecnificació d’un globalitzat sistema productiu. És una alternativa sincrètica de dreta radical a les misèries, contradiccions i noves fractures socials de les societats postindustrials, com al seu dia el feixisme clàssic va ser una alternativa revolucionària/conservadora de dreta radical a les misèries, contradiccions i fractures socials del primer terç del segle XX. En tots dos casos és una resposta, en part d’èxit, a la dictadura del procés de producció continu o total. Procés al qual s’ha d’afegir el pensament únic, fabricant d’homes unidimensionals socialitzats per la publicitat i que retroalimenten i mantenen el sistema amb el seu treball, desideologització, creixent infantilització i compres compulsives. Com afirma el MNR (escissió del FN francès) en el seu programa, “es tracta de donar una resposta a una societat en la qual el poble s’ha metamoforsat en una bogeria d’individualitats solitàries.”

Les organitzacions populistes de dreta radical analitzades, des d’una perspectiva politològica, són formacions de dreta radical que han assumit del neoliberalisme o neoconservadorisme els seus valors, la cultura, les tàctiques i estratègies exceptuant dues qüestions: la primacia de l’individual sobre el col·lectiu i la preponderància de l’economia sobre la política. La seva alternativa és una societat de mercat, tan desregularitzat en l’àmbit territorial propi, com regularitzat en el pla internacional, en què els qui no pertanyen a l’ètnia pròpia: els “altres” -individus classificats com a estrangers- siguin el proletariat (com nous ilotes de la postmodernitat), exclòs de les avantatges polítiques, econòmiques i socials a les quals tenen dret els ciutadans de primera, els nacionals. Un socialdarwinisme institucionalitzat i explícit, validat democràticament per uns satisfets (la “societat dels dos terços”) del sistema. Sector de població afavorida que es vol ampliar en la mesura del possible amb els sectors populars nacionals. Es vol substituir els vells lemes de llibertat, igualtat i fraternitat (etnoexcloent) i xenofòbia territorialitzada i internacional, reciclant els valors tradicionals i instaurant, mort el totalitarisme feixista per inviable, el màxim autoritarisme que un sistema formalment democràtic pugui permetre com a contrarevolució silenciosa.

Joan Antón-Mellón

Catedràtic de Ciència Política i de l’Administració

Universitat de Barcelona

(Publicat a la revista Revista Nous Horitzons número 208, “Europa a cop de murs”)

Bibliografia bàsica:

*Antón-Mellón, Joan (Coord.): El fascismo clásico (1919-1945) y sus epígonos, Tecnos, Madrid, 2012.

*Delwit, Pascal: Le Front national. Mutations de l’ extreme droite française, Editions de l’Université de Bruxelles, Bruxeles, 2012.

*Mudde, Cas: Populist Radical Right Parties in Europe, Cambridge University Press, Cambridge, 2007.

*Norris, Pippa: Derecha Radical. Votantes y partidos políticos en el mercado electoral, Akal, Madrid, 2009.

*Rydgren, Jens: The Populist Challenge: Political Protest and Ethnonationalist Mobilization in France, Berghahn Books, New York/Oxford, 2004.

*Simón, Miguel Angel: La Extrema Derecha en Europa desde 1945 a nuestros días, Tecnos, Madrid, 2007.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s