Sobre el que passa a Catalunya

Sabies que fa algun temps la majoria de catalans eren autonomistes? I que la independència era només la tercera preferència entre els models de relació Catalunya-Espanya? I que més d’un 30% dels votants de CIU, ERC, PSC i ICV-EUiA eren federalistes?

Sembla mentida, però d’això només fa quatre anys. Avui les estelades han deixat de ser un símbol minoritari (i per a alguns, radical) per a convertir-se en un ornament habitual de balcons, places, rotondes, vehicles, bars o ajuntaments. El federalisme ha perdut prestigi social a marxes forçades: de l’admiració que despertava la formulació del federalisme asimètric a finals dels 90 s’ha passat a una nova i estesa percepció que associa ser federalista a quelcom naïf, vergonyant, ingenu o unionista. Els autonomistes han desaparegut del mapa: avui costa molt trobar algú que digui que no cal tocar res del model territorial. Menys semblen encara els que aspiren a recentralitzar políticament Espanya i convertir Catalunya en una regió.

Què ha canviat, doncs, en els catalans?

La pregunta 30 del baròmetre d’opinió del CEO ens ajuda a respondre si les percepcions descrites es corresponen amb la realitat. Si revisem les respostes dels catalans a la pregunta de “Creu que Catalunya hauria de ser…?” veurem que les preferències han canviat i molt des de 2010. Els partidaris de la independència s’han més que duplicat entre aquest any i 2014: la ruptura amb Espanya s’ha convertit en l’opció preferida  de la majoria de catalans (45,3%), quan fa només quatre anys era tan sols la tercera (darrere l’opció autonomista i el federalista). La possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat dins una Espanya Federal o que es mantingui com una Comunitat Autònoma dins Espanya han perdut quasi bé un terç de suport, de forma que totes dues juntes només arriben a igualar aproximadament la proporció d’independentistes (45,6%). Els qui prefereixen que Catalunya sigui una regió dins Espanya, si ja eren escassos el 2010, han passat a ser gairebé insignificants el 2014 (1,8%), mentre que els que afirmen no saber contestar han crescut lleugerament, fins arribar al 6,5%.

Si examinem les respostes a la mateixa pregunta entre 2006-10, podrem comprovar que a partir de 2010 les predileccions dels catalans canvien substancialment. Fins aquest any podem observar una certa continuïtat de les preferències sobre el model de relacions a establir entre Catalunya i Espanya. Tant en 2006 com en 2010 s’observa la mateixa ordenació de les opcions d’organització territorial (1. Comunitat Autònoma, 2. Estat dins una Espanya federal, 3. Estat independent, 4. Regió d ‘Espanya). El 2014, l’escala de prioritats serà completament diferent: 1.Estat independent, 2.Comunitat Autònoma, 3. Estat dins una Espanya federal, 4. No ho sap. Això sí, cal fer notar que en el període 2006-10 s’observen les mateixes tendències que en 2010-14 (els independentistes pugen i els autonomistes i federalistes baixen), si bé en una intensitat molt menys accentuada.
gràfic catFont: Baròmetre d’Opinió del CEO (2a onada de 2006, 2010 i 2014)

L’evolució de les preferències a les bases electorals dels partits

Si creuem els diferents models de relació amb Espanya amb el record de vot dels enquestats en les darreres eleccions al parlament de Catalunya, podrem veure com han evolucionat les preferències territorials dels catalans en funció del partit a què han votat.

El percentatge de catalans que dóna suport a la independència ha augmentat a tots els partits, a excepció del PP i el PSC. La proporció d’independentistes ha crescut de forma molt ostensible a CIU (145,5%) i ERC (64,36%), significativament a ICV-EUiA (70,62% -això sí, sense esdevenir la primera preferència-) i testimonialment a Ciutadans. En el cas de CIU, la independència ha passat del tercer lloc al primer entre 2010 i 2014.

Amb l’opció autonomista ha succeït el contrari. El tant per cent de partidaris de mantenir el statu quo actual de Catalunya ha crescut entre els votants del PP (33,13%) i el PSC (22,43%) però ha baixat a la resta. Els autonomistes han caigut de forma substancial a les bases electorals de ICV-EUiA (-76,54%), CIU (-71,07%) i Ciutadans (-33,67%), si bé des de punts de partida diferents.

El federalisme s’ha ensorrat en les preferències dels votants de les formacions polítiques majoritàries. A excepció de Ciutadans, on ha crescut notablement (82,5%), i ICV-EUiA, on ha pujat unes dècimes (0,51), el federalisme ha experimentat retrocessos molt acusats en les bases electorals d’ERC (-76,14%) i CIU (-42,72%), i en menor mesura en les del PP (-26,32%) i PSC (-8,10%).

Finalment, l’opció que Catalunya esdevingui una regió d’Espanya ha atret un percentatge menor de votants de quasi tots els partits, passant de ser una alternativa de minoritària a residual. El regionalisme només creix a Ciutadans (108,10%), on assoleix una cota important en termes relatius.

Per què la independència s’ha convertit en la primera opció?

A poc que comparem el període 2006-10 amb el de 2010-14 ens adonarem que hi ha quelcom al 2010 que actua com a accelerador del canvi en les preferències territorials dels catalans. I aquest detonant té una data concreta: el 28 de juny de 2010. En aquest dia el Tribunal Constitucional declara inconstitucionals 14 articles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, subjectes a interpretació del Tribunal uns altres 27 i subratlla que els conceptes “nació” i “realitat nacional” que figuren al preàmbul no tenen eficàcia jurídica.

A partir d’aquest moment les alternatives d’encaix amb Espanya aniran perdent força progressivament, al temps que la independència ampliarà la seva base de suport fins a cotes mai vistes.

Ara bé, és la sentència de l’Estatut l’únic factor que explica l’actual desafecció amb Espanya d’un sector molt ampli de catalans? No. Entre 2010 i 2014, el Govern central ha comès quatre errors clau que han incrementat el descontent dels catalans amb el marc de relacions de Catalunya amb Espanya, i de retruc el nombre de partidaris de la independència. Uns desencerts que han tingut com a denominador comú l’immobilisme, la manca de voluntat de descentralització política i –en ocasions- l’excessiva dependència del càlcul electoral.

  1. Zapatero va perdre l’oportunitat de reconduir la crisi territorial entre Catalunya i Espanya poc després de la sentència de l’Estatut. En concret, el president del govern hagués pogut impulsar -tal com ell mateix va arribar a contemplar- l’aprovació d’una llei de transferències que hagués retornat a les competències escapçades pel Tribunal Constitucional a l’Estatut de Catalunya. Una maniobra que mai va veure la llum per la divisió del PSOE respecte l’Estatut de Catalunya i per la proximitat de les eleccions de 2011.
  2. Ja en l’etapa Rajoy, el govern central ha rebutjat taxativament obrir un diàleg per tal de millorar el sistema de finançament de Catalunya. El govern de Rajoy ha deixat molt clar des de 2011 que no negociarà un nou finançament per a  Catalunya mentre no hi hagi recuperació econòmica, i que si cal un nou sistema es negociarà amb totes les CCAA. Una nova edició del cafè per a tothom que es troba clarament desfasada en el context actual de l’opinió pública catalana.
  3. Mai des de la seva formació l’executiu de Rajoy ha mostrat cap disposició a debatre una reforma constitucional per a millorar l’autogovern de Catalunya si no és amb l’objectiu de fer caure qualsevol proposta en aquesta direcció. El govern de Madrid ha tancat la porta a parlar de qualsevol canvi en el sistema d’organització territorial: ni tercera via, ni blindatge competencial, ni Estat federat/l, ni Estat confederat/l. Una actitud que no és trivial si considerem que el 69,2% de catalans valoren l’actual nivell d’autonomia política com “insuficient”.
  4. Un cop exhaurides les opcions anteriors, l’executiu central ha estat incapaç de negociar amb les institucions catalanes la celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. La inflexibilitat de Rajoy -projectada com una fortalesa en alguns mitjans de comunicació- ha quedat però en evidència quan un altre govern (també conservador i europeu), el del Regne Unit, no ha tingut problema en pactar un referèndum sobre la independència d’Escòcia.

Enric Miravitllas

Anuncis

One thought on “Sobre el que passa a Catalunya

  1. Retroenllaç: Sobre el que passa a Catalunya | Escola de Pensament Crític | Humbert.Cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s