Jerusalem es crema: “una ciutat, dues capitals”

Jerusalem es crema. Des de fa ja quatre mesos una onada de disturbis ha arrasat Jerusalem Oriental i, a aquestes alçades, ningú no pot predir on ens conduirà. Aquest aixecament posseeix característiques molt particulars: és espontani, no té lideratge i està dirigit gairebé exclusivament per adolescents i joves que no arriben als vint anys. Tot va esclatar el 3 de juliol amb el brutal assassinat de Mohammad Abu Khder, un jove de setze anys, i va cobrar dimensions descomunals durant la guerra a Gaza. Des d’aleshores la violència s’ha estès per tot Jerusalem Oriental i la maldestra reacció israeliana, basada sola i exclusivament en l’ús de força policial, incrementada per una sèrie de pèssimes decisions governamentals -com permetre que els colons s’apropiïn d’edificis al barri de Silwan o, el que és molt més perillós, permetre l’entrada de jueus nacionalistes a l’Esplanada de les Mesquites durant les festes hebrees d’octubre-, van alimentar les flames fins a un punt que ningú sap ara com contenir. Una bona descripció dels esdeveniments es pot llegir a Al-Monitor. Si bé no podem predir com acabarà tot aquest procés, els efectes parcials d’aquest aixecament ja són evidents: la fórmula “Jerusalem, capital eterna i unificada d’Israel”, ha col·lapsat, fracassat, rotundament. L’únic problema és que el govern israelià encara no se n’ha adonat.

La reacció israeliana ha estat molt severa i exagerada. Es deu al fet que els joves insurgents han desafiat el govern israelià atemptant contra l’autoritat, mentre que per al govern israelià l’estabilitat de les seves institucions depèn de la recomposició de la seva imatge d’autoritat i del restabliment de l’equilibri de forces entre israelians i palestins. L’objectiu de la repressió no és restablir l’ordre, sinó restituir la por i tornar a gravar en la carn dels palestins el preu que han de pagar per desobeir les regles israelianes i gosar desafiar la seva autoritat. Aquestes batudes, que encaixen dins del que podria qualificar-se com a actes de terror estatal, han inclòs arrestos multitudinaris, inundar els carrers de quantitats sense precedents de gasos lacrimògens i fluids nauseabunds, demolicions d’habitatges, confiscació de vehicles per deutes a institucions estatals, clausura de comerços i fustigar als pares de família per obligar-los a refrenar els seus fills, perquè en cas contrari hauran de pagar multes personals cada vegada que els seus fills es manifestin. Tornem-ho a recalcar: l’objectiu de les batudes no és restablir l’ordre, ja que és d’esperar que amb les properes pluges dels disturbis s’aniran desgastant per si sols, sinó restituir la por, pedra angular de tot sistema totalitari.

Però tot i que la policia aconseguís reprimir aquest aixecament, el desgastat mantra que Israel repeteix des de l’annexió de Jerusalem Oriental el 1967, la “Jerusalem unificada”, ha perdut vigència. Avui dia no cal ser un “esquerranista” per reconèixer que Jerusalem està més dividida que mai, que els murs invisibles entre les dues parts de la ciutat són més alts que els que abans dividien la ciutat i que els residents palestins no estan disposats a viure tota la vida sota les botes de l’ocupació israeliana. El que és paradoxal és que durant 65 anys Israel ha fet tot el possible perquè aquest model no funcioni. Polítiques municipals discriminatòries, humiliacions i aberracions sistemàtiques són el caldo de cultiu en el qual van créixer els joves que en aquests precisos moments estan apedregant tots els símbols de sobirania israeliana que es creuen en el seu camí. Aquest esclat era d’esperar. Tots aquells que coneixen la realitat en el terreny sabien que era cosa de temps que es produís l’explosió: massa piròmans vaguen per aquesta ciutat com per poder evitar-ho. Els últims esdeveniments a l’Esplanada de les Mesquites, o la Muntanya del Temple com l’anomenen els israelians, han agregat al conflicte polític una dimensió religiosa implacable. En altres ocasions ja he escrit que Jerusalem és una “no-ciutat”, per falta de denominador comú entre els seus habitants i l’excessiva politització de les relacions humanes. En un clima tan tens no es pot constituir una ciutat sana, un espai en el qual hi hagi un mínim sentiment de pertanyença i solidaritat. És per això que el model de “la ciutat unificada” no té futur i si puntualment les forces policials aconseguissin restaurar l’ordre, no hi ha dubte que tornarà a esclatar.

Jerusalem ha de dividir-se indefectiblement i el més aviat possible. Donada la complexitat de l’entramat espacial, aquesta divisió requereix un alt grau de creativitat i bona voluntat. Les dues parts de la ciutat estan tan entrellaçades que és gairebé impossible dividir-les territorialment i no hi ha manera de traçar una línia divisòria coherent. És per això que la solució passa per una divisió funcional de la ciutat, és a dir, la creació de dues municipalitats en un mateix espai territorial: la part occidental es constituiria a la capital de l’Estat d’Israel, mentre que la part oriental es constituirà en capital de l’Estat Palestí, quan es constitueixi, i les dues capitals compartiran una ciutat unificada, sense fronteres ni muralles que separin les seves dues parts. Aquest model organitzatiu pot semblar irrealitzable a primera vista. Efectivament, és complex i tampoc hi ha antecedents de ciutats binacionals, en les quals funcionin dues capitals per a dues nacions. Però el fet que no hi hagi precedents no vol dir que la idea sigui il·lusa o impossible d’executar. Partint de la base que no hi ha una altra solució factible, hem de mobilitzar totes les nostres energies i creativitat perquè aquesta fórmula sigui viable.

Però tal com hem dit al principi, el govern israelià encara no s’ha adonat que la ciutat ha de ser dividida. Per a això necessitem, tal com venim repetint ja fa molt, l’ajuda de la comunitat internacional. El futur de Jerusalem és un tema massa important per deixar-lo en mans dels polítics israelians.

Meir Margalit
Doctor en Història, resident a Jerusalem i militant del moviment per la pau israeliana.
(Aquest article ha estat cedit pel seu autor a la revista SINPERMISO i a l’Escola de Pensament Crític)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s