Un dels científics socials més citats del món, el geògraf britànic David Harvey, sosté que les crisis del capitalisme acceleren processos de concentració i acumulació de riquesa. La realitat de Barcelona sembla confirmar aquesta teoria. La desigualtat entre rics i pobres ha crescut notablement durant aquests últims anys de depressió econòmica. La diferència de renda entre el barri amb més recursos i el que en té menys ha incrementat un 23 % entre 2008 i 2012.
Avui, pocs governants posen en qüestió que estem davant d’una crisi econòmica d’abast sistèmic i global. Ara bé, molts fan servir la naturalesa de la crisi per justificar l’absència o el fracàs de polítiques de resposta. És el cas del govern municipal de la ciutat de Barcelona. La gestió de l’executiu de CIU s’ha caracteritzat tant per la ineficàcia de la seva política de promoció econòmica com per la regressivitat de les seves polítiques socials. Els resultats de CIU al capdavant del Consistori són dolents si tenim en compte les prioritats de la seva agenda política i desastrosos si els analitzem des de la perspectiva de la correcció de les desigualtats socials.
Resultats econòmics del govern municipal
L’Ajuntament no ha sabut incrementar l’activitat econòmica a la ciutat. Després de tres anys de mandat convergent, els resultats parlen per si sols: avui hi ha menys consum, més persones sense feina, menys empreses i menys autònoms que fa tres anys.
“Recuperar la confiança i reactivar el consum” va ser una prioritat essencial del capítol econòmic del programa electoral de Trias. Una promesa electoral que ha quedat en paper mullat: avui sabem que la despesa domèstica mitjana de les llars barcelonines s’ha reduït un 7%.
Front a les “inacceptables xifres d’atur a la ciutat” de 2011, CIU va donar a la reducció de la desocupació una gran visibilitat programàtica: “Xavier Trias i el seu equip es disposen com a principal objectiu del nou govern municipal lluitar contra l’atur […], amb més riquesa i menys desigualtats”. Un trienni després, la ciutat no només no ha reduït la seva taxa d’atur sinó que fins i tot l’ha incrementada lleugerament (del 13,6 % al desembre de 2011 al 14,1 % al març de 2014).
Si ens fixem en la creació d’empreses, el currículum de l’alcalde no millora. Malgrat que el programa electoral prometia crear “un entorn més favorable a la creació i el desenvolupament d’empreses”, durant el seu mandat la ciutat ha perdut 1.154 companyies que ja no figuren d’alta a la Seguretat Social. Per acabar-ho d’adobar, l’autoocupació ha fracassat com a estratègia de sortida a la manca de feina. Tot i el “pla de foment per als autònoms i emprenedors” que anunciava que aprovaria, des que governa CIU a la ciutat hi ha 900 empresaris individuals menys.
La política de promoció econòmica de l’Ajuntament ha desatès les persones aturades i ha prioritzat la creació i consolidació de projectes empresarials (i amb poc èxit a jutjar per les dades). Barcelona Activa, l’agència municipal de dinamització econòmica, ha reinventat els seus serveis d’emprenedoria i empresa amb resultats encara incerts. El seu projecte estrella (l’Oficina d’Atenció a l’Empresa) ni s’ha inaugurat encara, ni serà el que el consistori deia que havia de ser: una finestreta única de tràmits municipals per a empreses i emprenedors.
La promoció del turisme de luxe (Marina del Port Vell) o el turisme massiu i descontrolat (pla d’usos de Ciutat vella o pla Paral.lel) han estat les senyes d’identitat d’un govern municipal poc preocupat per gestionar la pressió turística i compensar el seu impacte sobre els veïns. En la ciutadania, creix la sospita que la ciutat està governada des de l’ombra per interessos allunyats dels de la majoria de ciutadans. Uns lobbies que actuen a través d’entitats amb estrets vincles amb l’Ajuntament: Turisme de Barcelona, Consorci de la Zona Franca i Cambra de Comerç.
Les polítiques socials del Consistori
Les condicions de vida a la ciutat s’han degradat en els darrers tres anys. Al creixement de l’atur i la caiguda de la renda mitjana, cal afegir l’acusada precarització que ha experimentat el treball a la ciutat. Des de la reforma laboral de 2012 —que CIU va votar al Congrés—, el nombre de contractes indefinits s’ha reduït de manera abrupta. A l’espera de les dades de tancament de 2014, al 2013 a Barcelona hi va haver 25.306 relacions laborals fixes menys que al 2012.
La manca i la precarització del treball han fet repuntar la pobresa a la ciutat. Al 2013 Caritas va atendre 165.263 persones, 19.121 més que al 2011. Les atencions per emergències a càrrec dels Serveis Socials municipals s’han remuntat fins les 27.000 unitats el 2012 (el valor més alt des de l’inici de la crisi el 2008). Milers de ciutadans han perdut l’habitatge en ser desnonats per no poder fer front al pagament de les seves hipoteques. El barri més pobre de Barcelona, Ciutat Meridiana, ha passat a ser popularment conegut com “Villa deshaucio”.
En aquesta situació de deteriorament social, l’executiu municipal ha impulsat tres tipus de polítiques: retallades de serveis municipals, reduccions d’ajudes i increments de preus públics. Vegem-ne alguns exemples.
L’Ajuntament ha retallat el servei d’escoles bressol. El Consistori ha laminat el dret a l’educació de 0 a 3 anys augmentant les ràtios educadora/infant, apujant les quotes a pagar pels pares, privatitzant tres llars d’infants i aturat-ne la construcció de noves.
Enmig d’una crisi social de grans dimensions, l’equip de govern no ha estat capaç d’obrir ni un nou centre de Serveis Socials i ha callat davant la dràstica reducció d’expedients de Renda Mínima d’Inserció per part de la Generalitat (11 %, 621 expedients menys el 2012).
També en connivència amb el govern català, l’executiu de Trias ha incrementat cada any els preus del transport públic per sobre de l’IPC. Una mesura que ha estat contestada pel moviment veïnal i àmpliament rebutjada per una ciutadania que no veu ajustar, ni de bon tros, salaris i prestacions en la mateixa direcció.
Finalment, l’Ajuntament ha reduït un 6 % l’habitatge protegit —ja de per si escàs— i ha rebaixat dràsticament els ajuts al lloguer (un 23 %). A més de mirar cap a una altra banda davant els desnonaments a la ciutat, el Consistori no ha fet res per reduir el parc d’habitatges buits, molts d’ells propietat d’entitats financeres.
Conclusió: ni progrés econòmic ni progrés social
Les dades econòmiques i socials de la ciutat presenten una Barcelona que no camina cap al progrés econòmic ni social. Això sí, no es pot acusar CIU d’haver mentit la ciutadania per guanyar les eleccions. Ja ho anunciava en la pàgina 136 del seu programa electoral de 2011: “sense progrés econòmic no hi haurà progrés social”. Dit i fet, ni una cosa ni l’altra. Barcelona no supera la crisi, no crea ocupació i es descohesiona socialment. Amb aquest panorama, alguns ens preguntem si “Barcelona és una capital que inspira”, tal com repeteix la propaganda del Consistori.
Enric Miravitllas
Escola de Pensament Crític 