De la monarquia i dels panegírics

Aquests dies es multipliquen els opinadors que glosen la trajectòria del rei sense estalviar elogis i que destaquen el caràcter indispensable de la Corona pel sistema polític espanyol. En els principals mitjans de comunicació hi prolifera informació periodística de tota mena que demostraria l’amplíssim suport social a la successió dinàstica de Juan Carles I en el príncep Felip. Ara bé, la monarquia és imprescindible en la nostra comunitat política? Quines atribucions constitucionals té el rei? És tan inqüestionable la majoria ciutadana que dóna suport a aquesta forma d’Estat?

Els partidaris de la monarquia defensen que la Corona és un pilar essencial per a garantir l’estabilitat del sistema institucional i per a sostenir la democràcia com a forma de govern.

La Constitució estableix que el rei té tres funcions bàsiques: és símbol de la unitat i la permanència de l’Estat espanyol; exerceix la més alta representació d’Espanya en les relacions internacionals; i arbitra i modera el funcionament de les institucions del sistema polític. Són aquestes funcions —en especial la darrera— patrimoni exclusiu de qui sent membre “de la dinastia històrica” accedeix a la direcció de l’Estat per herència i de forma vitalícia? Pocs neguen la importància del paper que va jugar Juan Carles I durant la Transició a favor de l’estabilitat política i per a la moderació d’actors clau de la llavors jove democràcia espanyola. Tanmateix, 37 anys després de les primeres eleccions democràtiques i 33 des del cop de 1981, es fa difícil pensar que el membre d’una dinastia reial —pel sol fet de ser-ho— sigui l’única persona capaç d’exercir les responsabilitats que comporta ser cap d’Estat .

La monarquia pot ser considerada un pilar essencial de la democràcia a Espanya. De fet, així ho reflecteix la Constitució en assimilar la seva reforma potencial (el canvi de 10 articles) a una modificació total de la norma fonamental (canviar-ne 169). Tanmateix cal reconèixer que estem davant d’una institució que té un encaix difícil en els principis democràtics. Si evitem la temptació de resoldre la qüestió limitant-nos a dir que la monarquia disposa de legitimitat democràtica perquè la seva existència es recull en la Constitució (es calcula que menys d’un quart dels espanyols d’avui l’han votada), podem arribar a algunes conclusions sobre la difícil coexistència entre la Corona i la democràcia.

En primer lloc, a diferència de la resta de titulars de les institucions de major rang en l’ordre politicoinstitucional (com les Corts Generals, la presidència del Govern, el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional), el rei no és elegit pels ciutadans, ni de forma directa ni indirecta. Segon, contra el que es diu, el rei no és una figura aliena al procés polític i pot alterar l’equilibri entre poders: el monarca té dues atribucions constitucionals que —en cas de considerar-ho oportú— li permeten influir directament en el poder executiu. Després d’unes eleccions generals, el rei pot proposar en el Congrés dels Diputats com a candidat a la presidència de Govern qui consideri que té més possibilitats de formar una majoria. Una facultat que no està limitada per cap altre constrenyiment —com per exemple proposar el candidat de la força política que hagi guanyat les eleccions— i que permetria una alta discrecionalitat del monarca en el cas d’un Congrés altament fragmentat. A més, el rei pot presidir reunions del Consell de Ministres quan ho estimi oportú amb l’objectiu que consideri, cosa que fins ara ha fet només de forma protocol·lària en la primera reunió del Consell a l’inici de cada legislatura. Tercer, el rei no és responsable polític de les seves decisions i és un subjecte inviolable des del punt de vista penal. Per aquesta raó, i malgrat que no pot actuar vàlidament sol en la major part dels casos, el cap d’Estat queda fora del control democràtic (sobretot en aquelles ocasions en què el seus actes no estan contrasignats) i no pot ser en cap cas ni imputat, ni processat ni condemnat. Així, si el monarca cometés algun error en el seu paper de moderador del funcionament de les institucions o, per exemple, infringís el codi penal, no hauria de rendir comptes davant de cap òrgan ni institució, ni hauria de respondre davant la justícia (a diferència, per exemple, de la seva filla i de la resta de ciutadans).

Finalment, ens plantejàvem la pregunta de si el suport a la monarquia és tan incondicional com se’n deriva dels editorials que publiquen aquests dies els principals mitjans de comunicació: si fem servir dades empíriques, comprovarem que el grau d’acceptació de la Corona per part de l’opinió pública se situa molt lluny del 90 % de parlamentaris que s’anuncia que votaran a favor de la llei d’abdicació d’aquí poques setmanes. El grau de confiança en la institució ha disminuït un 54,16 % des de 1994, any en què els ciutadans la van valorar amb 7,46 punts sobre 10. Des d’octubre de 2011, la institució suspèn en tots els sondejos del CIS, i després del mínim històric d’abril de 2013 (3,68), actualment el grau de confiança se situa en el 3,72. En el baròmetre d’abril de 2014, la monarquia és la institució que més acceptació perd en termes absoluts (1,17 punts) i la tercera en termes percentuals (-23,93 %). Actualment, la societat espanyola confia més en el Defensor del Poble (3,87), els mitjans de comunicació (4,51), les Forces Armades (5,29), la policia (5,70) o la Guàrdia Civil (5,78) que en la monarquia.

Enric Miravitllas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s